Els solcs torts de la moderació
El cap de setmana passat, el diari El País publicava una extensa entrevista a Alberto Núñez Feijóo, president del PP espanyol. L’estiu és època per a entrevistes, s'agraeixen. L’actual líder conservador ha estat president de Galícia per majoria absoluta en quatre legislatures consecutives, un currículum potent i imponent. No és un nouvingut a la política; no obstant això, podria dir-se que la seva dedicació quasi en exclusiva a la política gallega fa que, avui dia, encara sigui un dirigent escassament conegut a la resta de l’Estat. Així doncs, converses periodístiques com les que comentam ajuden a familiaritzar-se amb el personatge i permeten conèixer-lo més en profunditat.
Núñez Feijóo arriba a l’escena de la política estatal amb l’etiqueta prèvia de moderat. Però, llegint l'entrevista, es descobreix que aquesta no és, precisament, una virtut que defineixi la seva personalitat. No obstant això, se li atribueix, la qual cosa fa que sorgeixin preguntes sobre el concepte mateix de moderació i la utilització que se’n fa en el relat polític. Sovint, la moderació s’assimila a l'aparença de l'absència de moviment, com a defensa de l’statu quo. En aquest cas, l’art d’aparentar (la necessitat de no fer res) té efectes secundaris dolorosos per a molta gent comuna. Es podria dir que la moderació, entesa d’aquesta manera, és la translació a la política de la cultura de la depilació per làser o de l’estètica del bòtox, de les superfícies polides que no deixen traslluir les negativitats que incentiven el progrés i que, quan les mires, només reflecteixen la cara d’un mateix. El narcisisme transportat a la política en el capitalisme global i la moderació com a marca blanca.
Dins aquest context, es podria pensar que l’antic president gallec deu els seus reiterats èxits electorals a una irresistible capacitat de seducció. Però no, no dona el perfil de gran seductor. Si ens atenim a l'entrevista, l'argumentari i el llenguatge caòtic que utilitza no és gens captivador. No passa de ser un reguitzell de desaires continuats al govern i, molt especialment, als seus socis nacionalistes (amb excepció del PNB). En certa manera, utilitza un argot de reminiscència squadrista, encara que sense estridències, blanquejat, com els sepulcres. Precisament, aquesta manca d’histrionisme és el que el diferencia d’altres líders conservadors. La moderació, en aquest cas, amaga un fals perfil de desclassament, per a tranquil·litat del poder establert. No hi ha seducció. Únicament, superfícies llises, un cop més.
No dona, tampoc, el perfil de l'antiheroi, ja que sota cap concepte pot ser considerat un dolent situat fora del sistema, a l'estil de la presidenta madrilenya o de Trump. En tot cas, el seu interès real està ocult sota aparences suaus, de tal manera que l’atractiu es troba en el que té d’enigmàtic, en allò que no es veu. La perversió està en el fet que, malgrat no oferir res a interpretar o desxifrar, cadascú ho pot entendre segons les seves conveniències. Un comportament polític al més pur estil de no mostrar mai si un puja o baixa, que, al cap i a la fi, no deixa de ser una particular manera d'omertà. La seva màquina de guanyar es basa en l’enigma, en el magnetisme de l’ocult. Un poder de persuasió que, a nivell de masses, no pretén anar més enllà de la superficialitat d'un like.
Aquesta mateixa setmana, una conservadora nord-americana, Liz Cheney, enfrontada a Trump, després de no aconseguir repetir la nominació, deia que “cap càrrec en aquesta terra és més important que els principis que tots hem jurat protegir”. Intolerància amb els principis: a les antípodes d’aquesta manera de pensar hi trobaríem Núñez Feijóo, que sembla fiar-ho tot a la dinàmica del “poder crida poder”. 'Guaret intel·lectual' per ventura seria una bona imatge per definir la manca de principis i la poca profunditat dels conceptes que apareixen a la conversa amb el periodista, amb la sospita que no hi ha gens d’interès que aquest camp sigui sembrat de nou en molt de temps. Superfícies planes, no productives.
A l’entrevista, Núñez Feijóo es defineix com a constitucionalista, autonomista i reformista. Un constitucionalista que utilitza l’excusa com a argument per no complir el mandat constitucional de renovar els òrgans de direcció del Poder Judicial. Un autonomista que pacta governs regionals amb Vox, encara que de vegades “és més fàcil” parlar amb els bascs, perquè “el PNB creu en les autonomies i nosaltres també”. Superfícies brunyides. Euzko Alderdi Jeltzalea-Partit Nacionalista Basc (EAJ-PNB), sense comentaris. Un reformista del que no se sap si va o ve. En definitiva, poca claredat i moltes mitges veritats, una manera beata de fake.
En relació amb Catalunya, diu: “Ens ha faltat empatia”. Richard Sennett recorda que l'empatia, que implica un exercici més exigent que la simple simpatia, “presta atenció a una altra persona en relació amb la particularitat”. És evident que un exercici d’aquestes característiques implicar sortir de l’àmbit de confort propi per cooperar amb els altres. Incompatible amb la cuirassa de superfícies amables creada per la ficció de la moderació com a excusa. En aquest sentit, els solcs torts de la moderació, lluny de l’empatia, es poden convertir en sementeres d’odi.
Celestí Alomar és geògraf
