Sociologia del contratemps i l’infortuni
Tots els daltabaixos socials tenen responsables. Tant si parlem d’una crisi financera global com d’una pandèmia, de les conseqüències d’una DANA o d’una fallada general del subministrament elèctric. Responsables per acció o per omissió. Per abús o per imprevisió. Per ignorància o per incompetència. I, tot i que no sol ser habitual on ens ha tocat viure, els responsables directes dels daltabaixos solen dimitir o són despatxats. A més, als països seriosos, es prenen decisions per evitar que aquests daltabaixos es repeteixin o per minimitzar-ne els efectes en cas d’imprevisibilitat.
També cal saber que la previsió davant de les catàstrofes té un preu elevat. A mesura que ens acostem al risc zero, els costos es disparen. Ho sabem de sobres: no val el mateix una assegurança d’automòbil a tercers que una a tot risc. Intervenir per evitar una crisi financera, estar preparats per a una hipotètica pandèmia, haver canalitzat una riera amb les inversions suficients per evitar inundacions o tenir una xarxa elèctrica a prova de qualsevol incidència, no és només una qüestió de coneixement i expertesa, sinó de la magnitud de les inversions públiques i privades necessàries que no es podran dedicar a altres necessitats més peremptòries.
Esclar que en els casos de desastre natural, sanitari, econòmic o tecnològic tots volem explicacions. L’absència d’explicacions inquieta gairebé tant com les conseqüències del mateix desastre. És l’horror al buit informatiu. Però, com gestionar la manca d’informació per tal que no s’escampi la desinformació? L’experiència d’aquest dilluns passat mostra que és molt difícil informar de la manca d’informació. El paper dels mitjans de comunicació és clau, però deunidó la retòrica que cal per omplir hores i hores de no informació, especialment si per responsabilitat no es vol caure en la desinformació especulativa. I a més, sabent que sense llum tampoc era possible satisfer les ganes de saber de la majoria. En aquest sentit, la insistent defensa dels transistors de piles va ser sublim. Per no parlar de les compareixences polítiques urgents per dir que està tot controlat, quan no ho està.
Encara, cal dedicar un breu comentari als qui veuen en les calamitats l’ocasió per ajustar comptes patriòtics, polítics o ideològics. En primer lloc, tenim els d'“això només passa en aquest país”, cosa empíricament falsa. Després, els del capitalisme i l’especulació, les “retallades”, la manca d’inversions, la privatització, les dretes –quan les esquerres no governen– o les esquerres –si les dretes són a l’oposició–. I aquí, sempre amb l’esperança que amb la independència això no passaria. La qüestió és, a manca d’explicacions, aprofitar l’adversitat per trobar-ne a favor propi.
Però opino que hi ha una altra consideració a fer davant de les desgràcies, i és sobre com hi reaccionen les víctimes. No em veig amb cor de fer una psicopatologia de la desgràcia, i menys de generalitzar. Sabem com hi ha reaccionat el nostre entorn més proper, i veiem les tries que han fet els periodistes per recollir la veu del carrer. Però no tenim cap aproximació sistemàtica sobre la capacitat de resiliència social davant els infortunis i els contratemps greus, com el de dilluns passat. A més, caldria relacionar-ho amb el grau d’afectació. No reacciones igual si t’has de passar vuit hores tancat dalt d’un tren que si pots agafar el cotxe i plegar de la feina al primer minut. No és el mateix no poder menjar calent durant un àpat que perdre tota la mercaderia del restaurant on s’havien de servir els plats calents. Tanmateix, a primera vista, podem distingir les reaccions estoiques dels que es prenen les adversitats amb calma, paciència i resignació, i les reaccions indignades, que troben inacceptable que s’alterin les seves previsions quotidianes. I és difícil saber si són més uns que els altres, perquè l’estoïcisme no fa soroll ni crida l’atenció, i la indignació és cridanera i fàcil de ser recollida al Telenotícies.
Sigui com sigui, mai com en aquest tipus de contratemps, sobretot en el que no hi ha víctimes mortals, és adequat adonar-se de la importància que té la rutina a les nostres vides. Rutina és una paraula amb mala fama, i en general diem que hem d’aspirar a trencar les rutines fent noves experiències, que la rutina espatlla les relacions de parella, que cal evitar les feines rutinàries... Però la sociologia ens mostra que, en el fons, en allò que posem més energia és en construir sistemes de rutines que ens facin la vida fàcil i previsible, que ens permetin tenir-ne el control i a les quals puguem donar un sentit. Un dia de sorpreses i d’aventures, com dilluns passat, ningú no el vol.
