Una de les desil·lusions més importants del sobiranisme mallorquí dels darrers anys ha estat el fracàs (no es pot dir d’una altra manera) de la candidatura d’Antoni Verger al Congrés dels Diputats espanyol. La proposta de tenir un diputat propi, d’un partit no subjugat a Madrid, havia estat valorada com la més possible de totes les possibles. Les condicions polítiques, socials i econòmiques així ho feien preveure. D’una banda, la caiguda del bipartidisme, provocada principalment per la incapacitat de PP i PSOE d’esdevenir creïbles a l’hora de combatre la crisi econòmica. De l’altra, la pujada a les darreres eleccions i també a les enquestes de les opcions sobiranistes, nacionalistes o àdhuc regionalistes. MÉS venia d’obtenir els millors resultats de la història i volgué assumir la responsabilitat d’obtenir representació a Madrid en solitari, sense crosses de l’esquerra emergent espanyola, sota la marca, ara sí, de Podem i el seu carismàtic Pablo Iglesias. En el seu moment vaig reclamar aquesta passa valenta dels sobiranistes de MÉS, aquesta decisió coherent de ser d’aquí i de no ser una comparsa dins un totum revolutum.
La maquinària politicosociològica de Podem és enorme. I, baldament duguin (i la puguin representar dignament) la bandera del 15-M i dels indignats, queda clar que ni Iglesias ni l’aparell del seu partit no es xuclen el dit. Vigilants i atents a les enquestes, conscients que l’opció d’esdevenir partit més votat, i conscients, també que els podia escapar, fins i tot, el segon lloc en aquesta, cercaren aliances arreu de l’Estat, precisament, amb les forces nacionalistes o, si més no, conscients del fet diferencial i posicionades a la banda esquerra de l’escenari ideològic. MÉS, com ja hem dit, no va accedir a l’oferta. Tot plegat, a més, amb una bandera clara, la de l’acceptació i demanda alhora d’un referèndum pactat amb Catalunya que resolgui sense estridències el conflicte entre Espanya i el Principat. Al País Valencià, sota el potent paraigua de Mònica Oltra, i amb conflicte permanent a l’interior de Compromís entre les faccions d’Iniciativa i les del Bloc, es presentarien de forma conjunta. El mateix passaria amb l’onada creada al Principat sota el nom d’En Comú, que amb el partit d’Iglesias passaria a anomenar-se En Comú Podem. I també a Galícia amb la marca En Marea. Tot plegat, però, prenent el compromís de crear grups propis per a les marques de Podem coalitzades al Principat, País Valencià i Galícia. Si fa no fa, recorda, i molt, la pretensió que el PSC va tenir sempre d’aconseguir ser un grup parlamentari propi diferenciat del PSOE a Madrid. En aquests indrets esmentats, la campanya de Podem va incidir, va insistir, i en va fer ostentosa bandera, en la necessitat que els diputats que sortissin de les eleccions en aquests territoris poguessin formar grup propi. A la fi, amb les excuses pertinents, i amb les paraules més belles, i amb les fuites cap endavant més desesperades, Podem-Madrid, o Podem-Espanya ha fet claudicar, un darrere l’altre, cadascun d’aquests partits que els han ajudat a aconseguir els 69 diputats gràcies als quals aspiren a assolir la vicepresidència del nou govern espanyol, si és que finalment n’hi ha.
Especialment paradigmàtic és el cas valencià. Així com els gallecs i els del Principat no tengueren cap inconvenient a baixar de l’ase del grup propi si era “pel bé comú”, els valencians, segurament perquè eren els qui més clarament es posicionaven dins un sector més identitari, s’hi negaren i és per això que els valencians de Podem aniran amb Pablo Iglesias, i els altres es plantegen d’anar-se’n amb el grup mixt. Iglesias ja diu que crearà una cartera de Plurinacionalitat, després d’haver venut una cosa durant tota la campanya i ara no poder-la (o no voler-la) dur a terme.
Si fa no fa, pel mateix camí sembla que anirà la demanda d’un referèndum pactat per a Catalunya. Si hi ha cap possibilitat de formar govern amb els socialistes és molt clar que, a banda de Podem, hi haurà d’haver també Ciutadans, un partit totalment refractari al fet diferencial i que, per tant, no acceptaria aquesta línia vermella inicial del partit d’Iglesias i Errejón.
Tot plegat, pot arribar a desenganar un bon grapat dels qui al Principat són seguidors, votants o idòlatres d’Ada Colau. Dins el procés, aquest fet podria ser cabdal. Hi ha qui ja pronostica un desmarcament de Colau respecte de la marca espanyola de Podem i una aproximació a la CUP. En tot cas, caldria veure com es combinarien la forta personalitat de la batlessa de Barcelona amb el rígid assemblearisme dels cupaires. Fos com fos, però, seria una mostra que el procés continuaria sent un animal en moviment constant, i capaç, encara de créixer cap a la plena sobirania, malgrat que alguns hi hagin hagut d’arribar de desengany en desengany.
