La Sibil·la i Sant Sebastià vs. PP i Vox
No és exagerat qualificar d'històric el concert de Sibil·les que es va celebrar el passat dimecres 3 de gener a la Seu. S'hi van poder escoltar les Sibil·les de Mallorca, de València, de Barcelona i de l'Alguer: unes ciutats que poden ser presentades —ho han fet, reiteradament, els mitjans de comunicació nostrats— com a “indrets de la Mediterrània”, però que són capitals d'una realitat que els nostres governants adoren: els Països Catalans. Una realitat que no té configuració administrativa (els territoris que en formen part es troben repartits entre els estats espanyol, francès i italià), però que conformen una comunitat lingüística i cultural de deu milions de persones. Una comunitat ferma i caparruda en la seva voluntat d'existir, en els termes usat per l'escriptor txec Milan Kundera per descriure les tensions que configuren Europa: d'una banda, el temor dels països petits a desaparèixer, de l'altre, el provincianisme arrogant dels països grans, quan es pensen que són superiors als petits. Aquest provincianisme arrogant és la principal característica del nacionalisme espanyolista que representen PP i Vox.
La Sibil·la és Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco i és un cant que anuncia la fi del món. Però també és un cant de les Balears i dels Països Catalans, que, en un context d'assetjament (l'any 2023!) contra la llengua i la cultura pròpies, es converteix també en un cant de llibertat i afirmació. Ho reforça el fet que, aquestes mateixes festes, en una entrevista per l'ARA Balears, el bisbe de Mallorca, el menorquí Sebastià Taltavull, fes una defensa clara i contundent de la llengua d'aquestes illes: “la llengua hauria d'estar per damunt de la política. És un dret humà”, afirmava, raonadament, en resposta a les preguntes que li feia Maria Llull. El dret a expressar-se i viure plenament en la pròpia llengua és, en efecte, no tan sols un dret humà, sinó un dels drets civils fonamentals que ha de tenir garantides qualsevol ciutadà en una democràcia. Ja és curiós que els partits de la dreta espanyolista, que bravegen de ser catòlics, topin tan de ple contra les expressions d'identitat cultural de l'Església que tenen més a prop. També és cert que el sentiment religiós d'aquests partits està més a prop dels que practiquen el dret de manifestació (un altre dret fonamental que se'ls entravessa) resant el rosari. O també, segons com els agafa, penjant o afusellant homes de palla que representen els polítics que odien. Religiositat de nacionalcatolicisme, que és d'allà on venen.
A l'ultradretà govern de l'Ajuntament de Palma també tenen tirada a la cosa religiosa, si més no tal com ells l'entenen. Als cayetanos que ara comanden a Ciutat els agrada decorar la façana de Cort amb quadres que representen personatges com sant Alonso Rodríguez o el beat Ramon Llull. Ara, però, l'Ajuntament ha decidit que no sigui festiu, per primera vegada en la història, el 20 de gener, dia de sant Sebastià, patró de Palma. Una decisió incomprensible i absurda que intenten defensar, per no variar, amb arguments confusos i inconsistents. Mentrestant, el batle Jaime Martínez afirma, en el seu missatge d'any nou, que Palma s'ha d'obrir al turisme; deu trobar que fins ara hi havia estat tancada.
Sant Sebastià es va convertir en patró de Palma (prenent el títol a l'Àngel Custodi) per haver alliberat la ciutat d'una pesta que l'assolava. Esperem que —sigui festiu el seu dia o no— pugui repetir el miracle i la torni a alliberar de la plaga actual.
