09/12/2021

Serrat i Carreras / Mauresmo, per fi

3 min
Josep Carreras en una imatge d'arxiu.

Serrat i Carreras

Gairebé al mateix moment, Joan Manuel Serrat i Josep Carreras han anunciat que les seves respectives carreres musicals s’acosten al final. No és estrany. El del Poble-sec en farà 78 abans d’acabar l’any, i el tenor de Sants acaba de celebrar els 75. La veu no té data de caducitat, enlloc s’ha demostrat que hi hagi un límit en el nombre de vegades que pots sortir a l’escenari, amb micròfon o sense, fins a exhaurir-ne les existències. Però no cal ser foniatre per saber que les condicions –les cordes vocals, els pulmons, la nostàlgia...–, a base d’anys, no poden ser les mateixes. I, per més que han estat dos professionals que han viscut per tenir cura de la veu, per més que tots dos han hagut de suportar tractaments que els podien desgavellar el seu propi instrument, han arribat fins aquí sense que els crítics musicals hagin hagut d’edulcorar les seves crítiques. Però tots dos, grans culers com són, saben que és millor una retirada a temps que no arrossegar-se per aquests camps de Déu. El vicio de cantar és un bon nom per a la gira de comiat d’en Serrat, que començarà a Nova York, al Beacon Theatre, i que, d’aquí un any, s’acabarà a Barcelona, al Palau Sant Jordi. També Josep Carreras ha expressat que li agradaria fer el seu últim concert a la seva ciutat, concretament l’Arc de Triomf. Just al mateix lloc on va tornar a cantar l’estiu de 1988, un cop superada la leucèmia, per agrair el suport de tantíssima gent que li havia enviat milers de cartes quan era al Fred Hutchinson Cancer Research Center de Seattle i tan sols un medicament experimental el podia mantenir en vida. Durant aquell concert, el doctor Ciril Rozman patia perquè en l’agut del vincerò de l’ària del Nessun dorma de Turandot no li rebentessin les venes i fessin la fi d'en Cagaelàstics davant de tothom. Han passat 33 anys. Carreras ha excel·lit en tots els teatres del món, bàsicament per recaptar fons per a la Fundació JC contra la Leucèmia, i ja sap com acabarà: amb el T’estimo de Grieg. En català.

Amelie Mauresmo, nova directora de Roland Garros.

Mauresmo, per fi

França és un país de sacsejada permanent. El descontentament i el patriotisme mal entès poden dur els populismes d’ultradreta a les portes de l’Elisi . En esports, els vents que arriben de França tampoc no són agradables. El llançament d’objectes als jugadors, les baralles entre aficions i la clausura d’estadis són el pa de cada dia. Quan podrien fer bandera de tenir, a la seva lliga, el millor jugador dels últims deu anys –Messi– i el millor dels deu que venen –Mbappé–, la imatge del seu futbol està per terra per culpa d’uns aficionats que s’esbraven de la pitjor manera possible i d’uns clubs que no fan res per erradicar-ho. De poc els serveix brandar la Torre Eiffel il·luminada en la gala de la Pilota d’Or si els radicals s’emboliquen a cops i a llançaments de bengales. En el món del tenis, on tot és més silenciós i civilitzat, també hi ha moguda. De cop i volta, Guy Forget ha dimitit com a director de Roland Garros, el trofeu de terra batuda més prestigiós. Després de gairebé deu anys de ser al capdavant de l’organització d’una competició impecable, ho deixa córrer per una picabaralla amb el director de la seva Federació. Ja s’ho faran. Com a mínim, la solució ha estat ràpida i efectiva. Han nomenat Amélie Mauresmo. Per primera vegada en cent anys d’història, Roland Garros ha posat una dona al capdavant de la competició. Mauresmo, que va ser la número 1 del tenis mundial però mai no va passar dels quarts de final de Roland Garros, no és la primera vegada que trenca barreres. Ella ja va ser la primera dona a convertir-se en la capitana de l’equip de Copa Davis del seu país. També ella va ser la primera entrenadora d’una estrella masculina. Quan entrenava Andy Murray, el mateix escocès va haver de lamentar el masclisme en el tenis. Cada vegada que perdia un partit, els companys i la crítica li retreien que allò li passava perquè l’entrenava una dona. Avui el nomenament de Mauresmo és un bon revés a la cara dels obtusos del segle XXI.

stats