Sèries a TV3: sí, però…

BarcelonaPassar de dues sèries pròpies en un any a vuit títols aquest 2023 a TV3 és una bona notícia, sens dubte. Però cal mirar la lletra petita del contracte: en realitat només hi ha dues sèries on realment la Corporació sigui la productora dominant. Hi ha tres títols que han sorgit de la iniciativa d’IB3 (i estan rodades en variant illenca, com és lògic), dues altres les impulsa principalment Amazon Prime, i una altra té Netflix i Antena 3 com a socis dominants.

¿Resulta això necessàriament dolent? No: la missió de TV3 és fomentar que existeixin continguts de qualitat en català i que arribin a la gent. Durant molts anys, la principal eina per difondre aquests continguts era la pròpia finestra televisiva de la Corporació, però el canvi de paradigma obre ara la possibilitat de ser present a altres pantalles, alienes i privades. Ja està bé que sigui així. La nova estratègia permet multiplicar efectivament les produccions en llengua catalana, i els llocs on anar a trobar públic, però seria naïf creure que no es paga un preu pel fet de passar a ser minoritari en moltes iniciatives, en comptes de liderar-ne un nombre més reduït.

Al pla del 2023 jo hi veig sobretot dos problemes. El primer, que es fa molt més difícil construir un catàleg propi sobre el qual posseir els drets digitals. Tot i que TV3 intentarà negociar poder exhibir el màxim de temps possible aquestes sèries coproduïdes en els seus canals a la carta, les plataformes tindran la paella pel mànec a l’hora de reservar-se aquests títols per al seu fons d’armari. Si es vol construir el famós Netflix català, aquesta plataforma ha de ser el referent indiscutible per a les sèries catalanes. La dispersió en altres serveis té un cost patrimonial important: dispersa l’audiovisual en múltiples finestres, que a més no el tractaran amb cap deferència especial, com sí que ho podria fer una plataforma pública o semipública.

L’altre impacte és en l’idioma. Coproduir amb marques espanyoles o globals comporta que el català adopti una posició secundària respecte al castellà. I aquesta és una subjugació que fa mal, perquè justament la llengua se salvarà si és capaç de reivindicar-se com a completa, al marge d’estar en contacte amb el castellà, que és dominant i expansiva. Per molt que aleshores es dobli aquell títol al català –que estrany, sentir Carlos Cuevas doblant-se ell mateix a Merlí: sapere aude sense que la boca seguís les paraules–, el resultat no serà l’òptim.

Les coproduccions poden ser el contorni d’una oferta de marca, però no el plat principal. Cal prendre consciència que ser presents al món, des del punt de vista audiovisual, comporta una inversió en obra pròpia i genuïna. Això és el que ha d’arribar, en teoria, el 2024: hi ha onze títols en desenvolupament que comptaran amb pressupostos més generosos. De moment, per a enguany, saludem el punt d’inflexió, però cal ser conscients que som tan sols en un compàs d’espera, encara a les portes del caixa o faixa.