Sí, senyor secretari
Un dia d’aquest estiu em vaig trobar amb el senyor Dionís Guiteras, empresari i alcalde de Moià. No és polític de professió. És un empresari que va esdevenir alcalde amb l’objectiu de posar ordre al desgavell que l’anterior consistori havia generat. El deute acumulat, ara fa deu anys, quan el senyor Guiteras es va fer càrrec de l’alcaldia, era de vint-i-cinc milions i mig, aproximadament. Com que la població de Moià era d’uns sis mil habitants, els càlculs aviat són fets: més de quatre mil euros per habitant. Si ho volen més cru, entre deu i disset mil euros per família. La cosa no era fàcil. Després de diversos reajustaments i d’amortitzar endeutaments diversos –també amb Hisenda– l’Ajuntament de Moià ha fet net i la població ja pot tornar a disposar d’una despesa enraonada. De fet, ho vaig aprofitar per felicitar l’alcalde, ja que bona part del mèrit és seu.
Els orígens d’aquell deute foren diversos. Com que estem governats pel populisme, les coses es fan per deixar contenta la població. Els nostres governants, en general, tenen un pànic enorme a enfrontar-se amb la gent i dir-li la veritat. A Moià hi sobrava de tot: empleats municipals, serveis, obres, etc. La conversa amb el senyor Guiteras va derivar cap al control de tot l’entrellat financer que forçosament acompanya qualsevol organització. I em va comentar la insostenible situació de la majoria de municipis que no tenen secretari i que van tirant amb interins, o bé que comparteixen secretari.
La figura que als ajuntaments s'anomena secretari municipal rep diversos noms en la vida quotidiana. Als bancs es denomina interventor. En canvi, els grups empresarials amb diverses seus (o fàbriques o filials en diversos països, etc.) acostumen a nomenar un director financer que no depèn del director general d’aquella empresa específica, o d'aquell país, sinó del màxim responsable financer de tot el grup empresarial a tot el món. Quina és la missió d’aquesta figura –secretari, interventor, etc.–? Molt clara: vigilar que la despesa que fa l’empresa, o l’organisme, sigui correcta i s’ajusti a les normes i al sentit comú –cosa que inclou evitar la corrupció–. Per això, per sobre de determinades quantitats, no n’hi ha prou amb la signatura del director del banc, o del director general de l’empresa, o de l’alcalde. Cal també la signatura d’aquesta figura, d’aquest interventor, que, a l’administració municipal, s’anomena secretari. El secretari, a més, té altres funcions: també dona fe de les reunions municipals, etc. En definitiva, per fer-ho ras i curt, ha de mirar que les coses no acabin com van acabar a Moià fa deu anys: un malbaratament clar de recursos, una despesa il·lògica i sense control.
La funció del secretari ha estat degradada a casa nostra. Molts ajuntaments han funcionat sense cap control. I així va acabar la festa arran de la Gran Recessió. Sospito que a molts ajuntaments ja els anava bé, o ja els va bé, funcionar d’aquesta guisa. L’excusa de dir que, alguns cops, el secretari és un funcionari espanyolitzat que impedeix la necessària agilitat ha servit per no solucionar el problema. No he sentit piular de la transferència de competències d’aquesta funció, que depèn exclusivament del govern espanyol. Per què no formar els secretaris dels ajuntaments catalans i garantir la seva independència? Quan d’una cosa no se’n parla és perquè no interessa.
La figura del secretari funcionari que roman per sobre dels cicles electorals és vital i forma part d’allò que se’n diu accountability –passar comptes–. I ho aprofito per explicar-los una anècdota. Quan Londres defensava la candidatura per als Jocs Olímpics del 2012, el comitè organitzador va rebre la visita dels membres del Comitè Olímpic Internacional. Jo hi era. Un d’aquests membres va preguntar: “Escoltin, vostès aquí estan prometent un munt de coses: inversions, despeses, etc. Quina certesa tenim que tot això es complirà? Vostès tenen eleccions aviat i el seu primer ministre probablement no repetirà”. A la reunió hi havia el ministre d’Esports i en va donar l’explicació. El govern britànic té un secretari –és el funcionari de més alt nivell del Regne Unit i acostuma a tenir el títol de sir– que dona fe dels acords de govern, encara que no es materialitzin en lleis o disposicions. Allò a què un govern es va comprometre, el secretari –amb el cos de funcionaris darrere– ho executa sense contemplacions, encara que el govern actual en discrepi.
El cas de Moià diu molt del nostre vici de fiar-ho tot a les persones, a la seva bondat i eficàcia, i no pas als mètodes i als procediments a seguir. Aquest fet, aquest comportament descordat i erràtic, aquest menyspreu per ajustar-nos a unes normes de comportament eficaç, ens delata com a país mal governat.
