Hi hagué un temps que ens gratàvem el braç amb un tronquet per gravar-hi una inicial i que, quan caigués la crosta torrada, quedés el record de l’enamorament; que ens alegràvem de cremar-nos una mica a Patum o al correfoc de les festes, senyal que havíem jugat amb foc; un temps que l’anècdota de la dent escantellada o l’estigma d’una vacuna o malaltia donaven caràcter al cos i color al discurs; que ens posàvem samarretes i braçalets de la sort, esfilagarsats per teixir-se amb la història; i fins i tot a casa, hi hagué un temps que taques i esquerdes i trastos representaven vivència, sentit. Avui el que hi ha són anuncis que asseguren que “no cal que la vida deixi marca”: que podem i hauríem de voler evitar el record resseguible, significat, de les nostres accions.
Amb el pretext de la conservació del patrimoni, després de dècades de mantenir les possessions tancades i barrades, amb els mobles tapats i les cristalleries i coberteries intactes, ara els propietaris permeten emprar-ho tot a famílies de turistes que, una setmana rere una altra, ho desgasten i testimonien amb empremtes. Els uns intentaran esborrar-les al final de la temporada, per tornar a llogar l’any vinent; els altres van esdevenint l’únic record d’aquests immobles, taules i estovalles, condemnats a no valdre res més que diners per als seus ‘autèntics’ propietaris. D’aquest mal fat se n’han salvat les teles de lli antic que Mateu Coll intervé i ressuscita a l’exposició Voler i doldre, comissariada per Aba Art, a l’Hotel Fontsanta de Campos. L’artista pollencí, un gran escoltador de les ànimes dels objectes acumulats i abandonats amb igual ànsia, ha conservat teles heretades i n’ha adoptat d’altres per tota l’illa; i ara, amb ulls i mans de poeta, les torna al món dels vius amb l’esperit revifat.
Mentrestant, a la Galeria Maior de Pollença, la comissària Esmeralda Gómez proposa semblantment que la memòria no és una estructura fixa ni un arxiu, sinó “un flux dinàmic que es mou a través dels cossos i els materials”. Ha rellegit, amb les seves autores, obres de Lara Fluxà, Eva Lootz, Clàudia Pagès, Susana Solano i Laia Ventayol, per a l’exposició La memòria és un corrent. Les peces de Fluxà, animades amb l’energia que hi alena en el procés d’engendrar-les, reverberen. Un branquilló rebel crida des d’una pota del tamboret en què Lootz va intentar convertir un arbre. Els ventiladors de Pagès mouen l’aire amb ecos de Hawai, Bali i Cap Verd, entre d’altres, no ho sabem ben bé, a través de les petxines que ha arreplegat en platges catalanes d’arena regenerada. El tint de les moreres artanenques de Ventayol evoca una Alemanya verda que acollia els joves artistes com ella, fa més d’una dècada. Reguerons de records s’acabalen en un torrent de memòria que es bota la linealitat del temps i transita un espai menys definit. El qüestionament i mutació de les seves creacions fa rebrotar les idees de les autores (i de l’observadora) en una forma que ja no pot ser la primera, però que la conté.
Molts companys músics diuen que no han tornat a escoltar un disc propi després d’haver-lo enregistrat. També molts companys escriptors m’asseguren que mai no rellegeixen un text seu, un cop publicat; que ni se’n recorden. No és el cas del poeta ferrerienc Damià Rotger, compromès a mirar les nostres lletres i el nostre paisatge amb uns ulls que interroguen el que, encara que tingui aparença del mateix, és sempre diferent, pels canvis que hi provoquem i que ens provoca vivint-ho: les cales, la posidònia i l’arena de les cales; els llocs, la forma i la gent dels llocs; la llengua i les paraules; al seu vuitè llibre, Natura elemental (premi Ciutat de Xàtiva, Bromera, 2025), són les mateixes de sempre, però existeixen i enraonen en una forma evolucionada que marca, perquè conté el rastre del que van ser i del que poden arribar a esdevenir.
Temps ençà, un dia ben prest, després d’una bona caminada, vaig capbussar-me nua (que és com se solia nedar a la Tramuntana), i un exemplar de Pelagia noctiluca va aferrar-me els tentacles al pit esquerre, saludant amb una descàrrega elèctrica. Vaig exhibir la cicatriu de la medusa tot l’estiu, mentre propagava un relat magnífic de supervivència al límit. Vaig aprendre que els grumers neixen en forma de pòlip que s’aferra sedentari a les roques, llavors maduren i emprenen l’aventura oceànica, resseguint un coneixement col·lectiu heretat i en la seva més coneguda forma de campana. Que la vida és rica gràcies a les transformacions físiques que experimentem: en els humans, la morfologia del cervell va variant, a mesura que incorpora aprenentatges. Avui, el senyal a la pell i el cal·ligrama que vaig dedicar a aquell born em recorden com destriar la seva espècie enmig de la mar, els remeis per la ferida, tots els seus noms; i com era un estiu a Mallorca l’any 2009.
