Ocimax/Scala .- Des d’un dels temples operístics per excel·lència, el Walhalla italià, on s’enterren les glòries i les misèries dels més grans cantants de la història, es va inaugurar la temporada el passat dia de Sant Ambrosi, com és tradició. Gala I després de la pandèmia i repetició de la jugada, és a dir, amb Davide Livermore com a director artístic i Anna Netrebko, ara com ara la gran diva, exercint de ganxo estel·lar. Ell fa quatre anys consecutius que és l’encarregat de donar el tret de sortida i ella és la cinquena vegada que canta el dia de l’esdeveniment entre els fervorosos aplaudiments de la concurrència convidada i els xiulets del galliner, on els aficionats actuen de jutges implacables amb el fuet de la selectiva memòria sempre a punt de castigar qui no ho faci com ells creuen que ho hauria d’haver fet perquè no sé qui ho havia fet no sé com. 'No sé qui' es diu Maria Callas i ‘Ella’ també va marcar tendència i d’aquí no baixen, però obliden l’esbroncada que va rebre cantant Medea l’any 1961. Tenia trenta-vuit anys. Es va retirar a cinquanta-un i des de feia deu anys no cantava una òpera sencera. Va ser Tosca, a Londres. Ana Netrebko ha complert cinquanta anys. En qualsevol cas, va ser un gran luxe poder veure en directe, des de l’Ocimax, una efemèride d’aquestes característiques. Diferent de veure-ho en directe, per descomptat, però una mica més barat i amb unes qualitats que enriqueixen la funció. No és menys cert que una bona edició és fonamental, que en aquest cas no ho va ser.
Macbeth, de Verdi, va ser l’elegida per a l’ocasió i es va iniciar amb cinc minuts llargs d’aplaudiments quan arribà el president de la república, Sergio Mattarella. Ricardo Chailly amb la batuta cap al cel també li va retre el corresponent homenatge. De fet, va ser ell qui es va girar cap a l’orquestra de La Scala per apaivagar l’enrenou amb les notes de l’himne nacional d’Itàlia. La funció estava a punt de començar. I començà molt cinematogràfica, espectacular: un cotxe i una pantalla de croma, que no és precisament una novetat, però que situa l’acció a qualsevol lloc d’un temps que mescla el passat i el futur. Quan arribà la primera intervenció de la Netrebko ja no va agradar que li estalviessin la lectura de la carta i, acabada la complicada cavattina, Nell di della vittoria io le incontrai, va arribar el primer avís des de la part alta de l’auditori i gest de la diva cap a la grada superior que no és difícil de desxifrar. Es pot interpretar que després tot va anar de menys a més, que va voler reservar forces i no arriscar, per arribar en condicions a una notable i difícil Una macchia è qui tuttora, on va mostrar bona part del seu talent. També Luca Salsi va fer el mateix recorregut i ja en el Pietà, rispetto, amore va d’exhibir tots els colors de la paleta, des dels més foscos i apagats fins als més brillants. Ildar Abdrazakov va ser un Banco solvent, Francesco Meli, un Macduff amb el qual no va tenir dificultats i un Iván Ayón Ribas perfecte amb el seu Malcom.
La batuta de Ricardo Chailly va ser inflexible amb la partitura i els lligams entre àries i recitatius varen complir la seva funció amb exactitud, talment ho havia deixat perfectament especificat Verdi. L’orquestra va sonar molt més que bé i el cor va estar a la mateixa altura. De la direcció artística, el millor que se'n pot dir és que va ser espectacular, molt més per als espectadors que ho vèiem en la distància que els que ho veieren en directe. Però espectacular amb excés és senzillament això i, és clar, no era fàcil seguir ambdues coses, la música i les imatges, per les interferències de les segones.
