Santa paciència, Marc Giró
Dijous a la nit a La Sexta emetien la segona edició d’Encuentros inesperados, un programa presentat per Mamen Mendizábal en què quatre famosos s’asseuen al voltant d’una taula i conversen sobre un tema universal. El primer capítol el van dedicar a la religió i el d’aquesta setmana el van titular Machos. Els convidats eren el periodista Marc Giró, l’exministre José Bono, l’exfutbolista Santi Cañizares i el raper Maikel de la Calle.
A l’inici del programa la presentadora va explicar l’objectiu de la trobada: “Hay que hablar del hombre. De la mujer ya hemos hablado muchísimo. Toca el hombre ahora. Tocáis vosotros. Y también las nuevas masculinidades ”. Però va ser obvi que des del primer minut vam ensopegar amb un d’aquells plantejaments erronis que confonen parlar de la masculinitat amb utilitzar el feminisme per llançar-lo als ullals d’un parell de masclistes poc il·lustrats.
Marc Giró, amb un bon humor admirable que segur que no devia ser fàcil de mantenir, va erigir-se en l’únic representant d’una mentalitat inequívocament feminista i clarament reivindicatiu. Segurament, si el van convidar a parlar de noves masculinitats, no era el discurs que tenia previst defensar. Però tenint en compte el panorama lamentable en què li va tocar navegar no va tenir més remei que procedir amb determinació. I va estar impecable. El masclisme retrògrad de la taula, abanderat per un Cañizares victimista i prepotent i un raper desorientat, era tan caduc que al seu costat un José Bono amb la lliçó ben apresa va semblar progressista i tot. Que a aquestes altures es discuteixi, per exemple, si els homes han d’anar a comprar, portar el cotxet del nen o cuinar fa vergonya aliena. La manera com Cañizares va abordar l’homofòbia al futbol va ser incoherent i ridícula. I al raper encara no li han explicat que posar-se arracades de perles no vol dir defensar els drets de les dones.
Mamen Mendizábal deia que era el moment de parlar dels homes i les masculinitats. Però Encuentros inesperados no va parlar ni dels homes ni de noves masculinitats. En essència, va parlar sobretot de feminisme donant la paraula a dos masclistes integrals. Mendizábal els anava llançant bàsicament vídeos o fotos vinculats a aspectes que connectaven amb el feminisme per posar-lo a debat. Perquè no serveix de res incloure éssers masclistes quan suposadament es pretén construir un discurs que aporti alguna cosa d’interessant. Al contrari: l’empobreix i el fa retrocedir, que és el que va passar. I a sobre legitima idees inassumibles. És com convidar personatges racistes o homòfobs per aprofundir en un discurs sobre com atendre desigualtats socials. Així és impossible construir i evolucionar. Els arguments s’encallen en el cunyadisme recalcitrant i l’únic home amb un discurs modern i elaborat es va veure obligat a defensar obvietats. Aquesta trobada va ser més inoportuna que inesperada. I el programa, més que de la reflexió, s’alimenta del tòpic a partir d’una equidistància enverinada.
