Després de Sant Jordi sembla que ve de gust fer una mica de balanç. El món del llibre sembla abocat, en els últims anys, a una festa del comerç cultural en què bona part de la facturació anual es concentra en un sol dia. No deixa de ser una bona notícia que la festa de la rosa i el llibre continuï tenint tan bona acceptació, i que hi hagi tanta gent que encara té el deler de regalar-li un llibre i una rosa a la seva estimada.
Fa uns anys, la cosa anava de tal manera que els homes compraven la rosa i les dones el llibre, però el deix masclista d’aquest intercanvi ha tendit a dissoldre’s (ningú se’n vol recordar, d’aquest detall). És evident que si tothom compra un llibre per Sant Jordi (cosa que tampoc passa, no ens enganyem) el negoci pot arribar a rutllar molt, perquè vendre dos milions de llibres en un dia no és poca cosa (però hi ha més de dos milions de catalanoparlants; poques ganes de gastar, i menys encara de llegir). Però, si ens atenim a la xifra de llibres que pot col·locar l’autor més venut només aquell dia, doncs veiem que difícilment arribarà a 30.000 exemplars (el seu títol no representa ni un 1% del total de vendes); és a dir: el més important no té gens d’importància.
Tots aquells llibres que anomenem ‘best sellers’, llibres que s’adapten als gustos populars, només són un 6% del total de llibres que aquell dia s’han col·locat. Tampoc cal afegir que només una mica més de la meitat dels llibres que es venen són en català, en percentatges que tendeixen a igualar-se, lamentablement, any rere any. I que si la cosa va de vendre llibres populars, tampoc no podem esperar que, una vegada convertits certs llibres en ‘cultura de masses’, aquestes obres siguin les que destaquen més pels seus valors estètics o literaris –o pel seu mèrit intel·lectual. Encara hi ha gent que se sorprèn quan veu com de dolenta pot arribar a ser la mala literatura, i fins i tot és admirable que es dediquin més esforços de l’alta cultura a enfonsar allò que el mercat ha elevat que no a aixecar allò que, sent excel·lent, passa més o menys desapercebut i no fa gens de caixa.
No cal dir que aquest fenomen mostra més ressentiment i esnobisme que no vertadera preocupació per l’estat de la cultura. Que Sant Jordi sigui una festa de la literatura comercial o popular tampoc no hauria d’espantar ningú, perquè l’endemà (Sant Fidel) podem continuar anant a les llibreries i emportar-nos, sense cues ni aglomeracions, les vertaderes meravelles que continuen publicant els editors que no s’han transformat en proxenetes de la propaganda ideològica disfressada de narrativitat ‘per a tothom’.
Allò que coneixem com a literatura, o bona literatura, no morirà mai, però cada vegada tindrà un paper i un lloc més reduït en la cultura, fenomen que cada dia que passa s’allunya més del que hauria de ser (una exhibició i aprenentatge de l’excel·lència possible) per transformar-se en una simulació d’integració cultural o ideològica: en la celebració del tòpic, o d’allò més suat i previsiblement innocu, del que ja sabem reforçat amb propaganda i paperines.
