Sánchez té raó; Rutte, també

“Espanya no hi destinarà ni més ni menys que un 2,1% del seu producte interior brut [...] No té sentit comprometre'ns a aquest 5%, seria malbaratar milers de milions d'euros que no ens farien estar més segurs” Pedro Sánchez

"Senyor president, estimat Donald. [...] Estàs volant cap a un altre gran èxit a la Haia aquesta tarda. No ha estat fàcil, però tots han signat el 5% [...] Aconseguiràs una cosa que cap altre president en dècades va poder fer. Europa pagarà en gran, com havia de ser, i serà una victòria teva"
Mark Rutte

La setmana passada Pedro Sánchez manifestava que Espanya es despenjava de l’acord de l’OTAN de destinar a defensa fins al 5% del PIB, tal com exigeix Donald Trump als països aliats. Les raons de Sánchez són dues: que tal proporció és innecessària i que resultaria “incompatible amb l’estat del benestar d’Espanya”. La segona no exigeix gaires explicacions, perquè el que es destina a defensa no es pot destinar a sanitat; la primera, en canvi, sí que exigeix una mica de discussió.

Si parlem de reforçar l’OTAN –una entitat que fa poc es considerava en estat de “mort cerebral” per falta d’objectiu– és perquè considerem que, després de la invasió d’Ucraïna, Rússia representa una amenaça per a alguns països de l’Europa de l'Est, particularment les repúbliques bàltiques, Polònia i Finlàndia. Nosaltres n'estem molt lluny, sens dubte, però estem obligats a participar en la seva seguretat per raons legals (som membres de l’OTAN) i morals (som europeus i volem que Europa preservi uns determinats valors que aquí són menys escassos que enlloc). Ara bé: quant cal per frenar Rússia?

Rússia té 146 milions d’habitants i “Europa” –la Unió Europea més el Regne Unit– en té 518. Rússia té un PIB de 2,2 bilions d’euros, i nosaltres de 23. La desproporció és, doncs, enorme. Fins i tot si comptem el PIB de Rússia en termes de poder de compra, l’europeu és encara 4,5 vegades superior. Per tant, si “Europa” dediqués a defensa el 2% i ho fes d’una manera eficient, Rússia hauria de dedicar-hi un 9% per igualar-nos. En cas de guerra els països poden superar amb escreix aquesta proporció, però el que no resulta sostenible és mantenir-la de manera persistent durant la pau.

Per tant, Sánchez té raó: amb un 2,1% del PIB n’hi ha prou perquè els “europeus” siguin capaços de contenir l’expansionisme rus. Fins i tot sense ajut dels EUA, que es podrien dedicar en exclusiva al que els interessa: el Pacífic.

El repte –com deia el mateix Sánchez– és un altre: fer-ho de manera eficient, la qual cosa exigeix coordinació, començant per la unificació dels models d’armament i del seu desplegament. El repte no és, doncs, financer, sinó polític –cedir sobirania militar– i industrial –cedir sobirania en les compres públiques–. Aquest és l’autèntic repte militar d’Europa, i elevar-hi la despesa pot representar perfectament retallar serveis públics sense millorar substancialment la seguretat.

No obstant això, l’OTAN ha acordat elevar l’objectiu al 5%, tal com exigia Donald Trump, i ho ha fet després que el seu secretari general –Mark Rutte– li enviés un vergonyós missatge que només pot qualificar-se de llagoter.

Com pot ser que Rutte, que com a primer ministre dels Països Baixos havia estat el capdavanter de l’Europa "frugal" i el fuet dels països mediterranis "malversadors", s’hagi convertit en l’adulador d’un Donald Trump que pretén multiplicar per 2,5 la despesa militar dels europeus?

No crec que Rutte sigui un admirador de Trump. Tot en ell indica que internament deu menysprear un personatge com ell. L’explicació que em sembla més probable és que Rutte ha arribat a la conclusió que Europa necessita que un personatge tan capriciós com Trump no abandoni Ucraïna a la sort de Putin, que no li falten ganes de fer-ho i que les úniques raons que escolta són les dels que l’adulen (Netanyahu ha aconseguit el seu suport actiu de la mateixa manera).

Rutte sap que l’acord del 5% no és ni ferm ni de conseqüències immediates. Recordem que l’objectiu del 2% del PIB es va fixar l’any 2014, i que deu anys després 8 països membres de l’aliança –d’un total de 31– encara no hi han arribat; recordem també que un 1,5% es pot assolir sense esforç a base d’artificis comptables. En canvi, la retirada del suport dels EUA a Ucraïna sí que podria ser immediata, i amb efectes devastadors.

Puc equivocar-me, òbviament, però crec que Rutte ha triat el difícil camí de mentir. Difícil per a ell, un arrogant purità que ha fet gala de l’austeritat i de la franquesa tant en els afers públics com en els privats. Per contra, Sánchez, a qui segurament no li costaria tant mentir, ha triat el camí de dir la veritat perquè podia fer-ho i perquè li convenia fer-ho: la seva posició no farà moure els Estats Units i, en canvi, li dona rèdits entre el seu electorat.