20/01/2022

Salvar els autònoms, matant-los

2 min

Una de les maneres que va tenir el govern de M. Rajoy per afrontar la crisi i “crear llocs de treball” (com en diuen ells de qualsevol forma d'explotació laboral) va ser animar tothom que estigués en situació de fer-ho a capitalitzar l'atur i posar-se a treballar per compte propi: és a dir, a convertir-se en autònom, tot i que, per mirar de dissimular una mica la pèrdua de drets laborals que això comportava, s'estimaven més parlar d'“emprenedors”. L'Espanya dels emprenedors per aquí, l'Espanya dels emprenedors per allà. El resultat va ser un augment considerable d'autònoms arreu de les Espanyes, molts dels quals no van superar la crisi del 2008 (que va durar fins el 2016) en condicions mínimament acceptables. D'altres sí que ho varen fer, o mig fer, i això els va deixar en disposició d'afrontar la nova crisi produïda per la pandèmia. Etc., la història és ben coneguda i no cal insistir-hi.

Cap govern ha tingut mai els interessos dels autònoms com una prioritat, de manera que els governants solen passar de llis sobre la qüestió dedicant-los bones paraules, i prou (algun que no era governant, com l'afortunadament caigut Albert Rivera, se n'omplia també la boca). Ara el govern del PSOE i Unides Podem ha trobat que era hora de posar-s'hi, i el ministre Escrivá (ministre d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions) afirma que ha trobat la fórmula idònia, que bàsicament consisteix, segons la proposta que ha presentat fa pocs dies, a apujar les quotes fins a l'absurd. No als autònoms d'ingressos més baixos, que seguirien pagant l'actual quota més baixa. Però, a partir d'uns ingressos de 4.050 euros al mes, la quota es dispararia fins als 1.267 euros.

El disbarat és monumental i les associacions que més o menys representen el col·lectiu (que no és tal col·lectiu, perquè la denominació autònoms és un calaix de sastre que inclou una infinitat d'activitats diferents, cadascuna d'elles amb una casuística particular) ja han posat el crit al cel. El ministre ha mostrat la seva disposició “a negociar”, seguint la vella tàctica de començar la negociació havent fixat tu prèviament uns màxims a partir dels quals tot ja sembla almenys no tan dolent: si t'han condemnat a morir devorat per les piranyes, aconseguir una cadena perpètua encara et pot semblar raonable.

Escrivá no toca els ingressos més baixos, que són la gran majoria, i d'aquesta manera li surt gratis semblar “progressista”. Però aplicar una quota astronòmica als autònoms que ingressen quatre mil euros mensuals (s'entén que com a terme mitjà, perquè per definició els autònoms no tenen ingressos regulars) no és altra cosa que passar el rasclet allà on, precisament, el PP ja va causar estralls: les classes mitjanes, o el poc que en queda. La idea segueix sent que aquests —els no rics i no pobres— siguin els que paguin els plats trencats d'un Estat amb un deute públic que representa el 122% del PIB. Cal esperar que aquesta proposta sigui un globus sonda, com els que deixa anar de vegades aquest govern (i aquest ministre), perquè el disbarat és colossal.