Salvador Illa, fins al final
1. Salvador Illa sap donar titulars. Té la virtut d’encunyar frases que, dites amb el convenciment d’un catòlic auster, guanyen credibilitat. En el fastigós cas de la nena de 12 anys violada i explotada sexualment durant dos anys mentre era una menor tutelada per la Generalitat, el president Illa ha promès “arribar fins al final” en la investigació. La nova consellera de Drets Socials, Mònica Martínez Bravo, també ha garantit que aniran “fins al final” per aclarir què passava a la DGAIA (direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència). Com pot ser que es cometessin delictes com aquest i no saltessin les alarmes? I, quan s’arribava a conèixer el cas –sembla que per la denúncia d’un convidat a violar la menor–, per què es mirava de tapar i de silenciar amb les formes antigues? Allò de la roba bruta es renta a casa, potser? Però això no era roba bruta, només. Ahir, en l’excel·lent reportatge de Marta Rodríguez a l’ARA, un testimoni assegurava, parlant de les nenes que resideixen en centres de la DGAIA, que “les relacions sexuals amb homes adults a canvi de regals o de diners són el pa nostre de cada dia”. Tela. Aquí fallen els controls i els protocols, en una DGAIA que ja ha sortit massa vegades als diaris en els últims vint anys. La justícia ja està fent el camí amb el cervell de la trama d’aquest cas –per a qui la Fiscalia demana 107 anys de presó– i amb els 16 pederastes investigats per agressió sexual a la mateixa menor tutelada. Potser “anar fins al final” també voldrà dir que els responsables polítics que han permès tot això, per incapacitat o per poca vigilància, també responguin davant de qui calgui. Esperem-ho. De moment, per més que la gran majoria de treballadors i educadors socials vinculats a la DGAIA facin una feina encomiable, el volum (5.200 menors tutelats que viuen en centres) i la falta d’eines per a un material tan sensible ens allunya d’una gestió òptima. Anar fins al final també obliga a repensar com fer front, d’una manera humana, possible i efectiva, a una realitat molt complexa. Fer-ho com fins ara, o posar-hi pedaços, està clar que no serveix.
2. En la presentació del Pacte Nacional per la Llengua, celebrada a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, el president Illa va tornar a deixar la frase del dia. “Per garantir el futur del català, tenim el deure de portar el Pacte del paper al carrer”. La formulació no només dringa bé, per allò de la rima (que en castellà no li funcionaria, “del papel a la calle”), sinó que arribar a tothom és el camí necessari que ha de fer aquest Pacte si vol aconseguir 100.000 parlants més de català a l’any, durant sis anys. Cal passar de la teoria a la pràctica per aconseguir aquest objectiu de mínims i capgirar la tendència cap a la residualització progressiva de la nostra llengua. Junts i la CUP han treballat el pacte i no l’han signat. Jugant-nos-hi el que ens hi juguem, costa d’entendre.
3. Amb l’opa del BBVA sobre el Banc Sabadell, Salvador Illa ha tornat a dir, amb la boca petita, una de les seves frases que deixa anar com si res, perquè els analistes polítics el puguin interpretar. “Faig més del que dic, però faig”, va dir Illa. Vet aquí que les fusions bancàries deuen ser un altre mal dels que no volen soroll. Però Catalunya i la seva economia s’hi juguen massa perquè el president jugui les cartes per sota la taula, amb la diplomàcia discreta a la qual apel·la. Malament rai, les coses que no es poden explicar a la ciutadania. La independència del Banc Sabadell hauria d’haver quedat garantida ja fa dies amb una trucada d’Illa a Pedro Sánchez per dir-li, senzillament, “Això, Pedro, ni tocar-ho”. Fa molts mesos que dura, aquest romanço del BBVA. La partida s’hauria d’haver acabat molt abans, si tinguéssim un president que anés fins al final de les coses, i que no només se’n vanta.
