“Rompeolas de todas las Españas...”
Entre el 1981 i el 1983, enmig d’una de les moltes improvisacions d’aquella transició que havia decidit construir un estat de les autonomies sense saber ni quantes ni quines (només per contrarestar els autogoverns català i basc), algú resolgué que la província de Madrid seria també una comunitat autònoma. Certament, no ho van decidir els madrilenys –que no foren consultats en absolut–, ni tampoc ho dictà la història, ni un sentiment diferencial previ, ni cap reivindicació autonomista de les forces polítiques implantades a la demarcació. És prou sabut que tots els símbols de la nova entitat política (bandera, escut, himne...) van haver de ser inventats de cap i de nou, perquè hom mancava de qualsevol tradició prèvia.
Per resoldre la governança de la capital de l’Estat i del seu hinterland hi havia altres fórmules possibles: el “districte federal”, o que el govern central hi exercís directament l’autoritat. I, de fet, durant una dotzena d’anys va semblar que aquesta última era la realitat de facto: la presidència madrilenya de Joaquín Leguina (1983-95) va ser poc més que una extensió del felipato. Però després el PSOE va perdre el govern de l’encara balbucejant autonomia i, en mans del Partit Popular des de fa vint-i-sis anys, aquell artifici inofensiu nascut el 1983 va anar creixent i transformant-se en un temible Terminator, en una de les més poderoses màquines de guerra política en mans de la dreta espanyola. En el contrapoder que, aquests dies de campanya, desafia sense complexos i de tu a tu l’executiu estatal de Pedro Sánchez.
A aquesta espectacular mutació –que no s’ha vist frenada pels infortunis ètics o penals i les caigudes en desgràcia dels tres anteriors presidents regionals, Ignacio González, Cristina Cifuentes i Ángel Garrido– hi han contribuït ben diversos factors, i hi ha donat una empenta definitiva, en els seus tot just disset mesos de mandat, l’actual presidenta, Isabel Díaz Ayuso.
En la base de tot plegat hi ha, probablement, una sociologia particular. La madrilenya no ha estat mai una regió fortament industrial i, per tant, obrera, excepte durant el franquisme del desarrollo i fins als anys 1980-90. Hi predominen el funcionariat i els serveis, i unes capes mitjanes antigues i noves amb tendència a vestir (loden i fachaleco), a pensar i a votar en un estil aristocratitzant, com si fossin molt més benestants del que la majoria realment són. Persones que encara veuen la política en termes d’azules i rojos. Individus per als quals les tapes i la cañita constitueixen drets fonamentals.
Aquest way of life i aquesta cosmovisió (plena de comunistas i chavistas amb el ganivet entre les dents) es veuen alimentats per una coalició mediàtica tan formidable com desvergonyida, i compten amb fortes complicitats entre els poders judicial i parajudicial. Recordin que l’exclusió de Toni Cantó de la candidatura del PP va anar d’un pèl (el vot de qualitat del president del Constitucional). Observin que ni la Junta Electoral Provincial ni el jutjat de guàrdia no han volgut ordenar la retirada de l’indecent cartell de Vox; no es tracta de fer enfadar l’únic possible aliat de Díaz Ayuso... En fi, i almenys des del mandat d’Esperanza Aguirre, en nom del “liberalisme” s’ha anat convertint la comunitat autònoma en un paradís fiscal terra endins, en una mena d’illes Caiman de secà.
La presidenta-candidata, per la seva banda, ha sabut personificar en molt poc temps i a la perfecció el cànon folklòric de la maja, de la chulapa madrilenya. ¿Que diu el doctor Simón que la ciutat de Madrid ha tingut un 35% més de mortalitat per covid sobre la mitjana espanyola? Bueno, ¿y qué?, respon desafiant Díaz Ayuso. Però bars i restaurants han restat oberts fins entrada la nit amb gran satisfacció tant de clients com d’empresaris i treballadors del ram; i la ciutat ha esdevingut la Meca de desenes de milers de joves francesos fugitius de les restriccions de l’Hexàgon; i hem pogut practicar el victimisme a compte de les crítiques i pressions que ens ha adreçat el govern socialcomunista de Pedro Sánchez; i li hem plantat cara, contraposant a les seves polítiques liberticidas un model –mai més ben dit– de barra lliure.
Ja fa dues dècades Pasqual Maragall va pronosticar en un famós article que "Madrid se va". Tot i definir la comunitat que presideix com a “España dentro de España”, Díaz Ayuso ha practicat un separatisme light, un secessionisme ideològic amb vel·leïtats de ciutat estat que, si triomfa a les urnes el dia 4 de maig, pot tenir conseqüències incalculables per a l’arquitectura política espanyola.
Madrid, Madrid, ¡qué bien tu nombre suena,
rompeolas de todas las Españas!
La tierra se desgarra, el cielo truena,
tú sonríes con plomo en las entrañas.
Això va escriure Antonio Machado en les hores èpiques i dramàtiques del 7 de novembre de 1936. Avui, i per desgràcia, a les entranyes madrilenyes hi nien més aviat el trumpisme castís i el neofranquisme caspós.
Joan B. Culla és historiador
