Les últimes setmanes ens han portat unes quantes notícies relacionades amb l’ús que la ‘gent normal’ està fent de la intel·ligència artificial. Ja sabíem que els estudiants l’emprarien per fer els treballs de l’escola, però no imaginàvem que començarien a parlar-hi com els amics que no tenen, o que arribarien a sentir que les confidències que no poden –o saben– fer a casa, o els secrets i inquietuds que no tenen a qui confessar, podrien arribar a l’orella de l’algoritme. Ja sabem també que hi ha qui ha fet servir la IA abans de suïcidar-se, com un adolescent nord-americà, que parlava amb un personatge de Joc de Trons a qui ara donava corda una empresa d’IA, i amb qui, pel que sembla, mantenia més que converses en el que s’ha qualificat de ‘relació sentimental’.
Sí, potser l’adolescent estava enamorat del personatge de la ficció televisiva i fulletonesca, però era la IA qui li donava vida i respostes, i ara s’està avaluant judicialment fins a quin punt pot ser responsable del seu suïcidi. El director de cinema Spike Jonze ja va escriure una pel·lícula sobre l’amor que sentia un pobre solitari de bon cor amb un bot incorpori d’alta sensibilitat a qui donava veu Scarlett Johansson. Ara resulta que aquella pel·lícula, que fa més de deu anys encara era ciència-ficció, ara ja s’ha convertit en la realitat terrible d’algunes persones.
En el cas que ens referim, l’adolescent hauria interpretat una cita amorosa que el bot hauria acceptat de tenir amb un convit a suïcidar-se: “Què et sembla si vinc a casa ara mateix?”. I el robot va respondre: “Sisplau, vine!”. I va agafar la pistola del seu padrastre i es va matar. No cal dir que la família culpa l’empresa (milionària) responsable de l’invent, i que en vol treure una indemnització, a més de pretendre evitar la repetició en el futur d’aquesta mena de destrets. Té la IA llibertat d’expressió? Si una altra persona hagués induït aquell al·lot al suïcidi seria jutjada i condemnada (això ha passat, ho explica el reportatge sobre el cas de l’al·lota Michelle Carter). Però la IA només és un producte, i si morim per culpa d’un producte defectuós, l’empresa que l’ha comercialitzat n’és la responsable. Però també hi ha el mal ús.
Si em tallo el coll amb la serra elèctrica per accident tampoc no implica que la serra sigui defectuosa, sinó que no la sé fer anar, o, com en el cas de l’adolescent mort, que no té la suficient maduresa per entendre de què li parla el bot quan li diu que ens podem veure. Sigui el que sigui, i passi el que passi en aquest cas (els jutges diran), una cosa és clara: la IA és a tots els ordinadors, i tenim gent, madura i immadura, usant-la a tort i a dret, i fent-ne cas com si es tractés de la paraula de Déu. Però només és un producte, com una calculadora, però amb paraules. Quan la IA va arribar als escacs semblava que jugava tan bé, guanyava a tots els campions, que era com jugar contra Déu. Fins que va venir un altre programador i va crear un altre robot, i va guanyar-li a Déu vint-i-vuit partides seguides…
