El retorn de Jorge Javier Vázquez: vergonya aliena
Dilluns s’estrenava Cuentos chinos, el programa de Telecinco que ha de competir amb El hormiguero per robar-li espectadors. De moment, però, l’estrena ha resultat un fracàs, no només d’audiència sinó també a nivell de plantejament i continguts. Cuentos chinos pretén ser gamberro i políticament incorrecte com el seu títol deixa entreveure, però és una xaronada descomunal pròpia d’uns aprenents i d’un mal gust amb el segell tradicional de Mediaset. Jorge Javier Vázquez apareixia vestit amb aires orientals després que unes ballarines fessin una dansa d’esperit ninja. L’ambientació d’estètica xinesa era tan òbvia i prefabricada que semblava un restaurant temàtic de Port Aventura. Un espai pretesament majestuós on no cabia la part més rellevant del programa: l’ego de Jorge Javier Vázquez. El presentador va aparèixer amb la fatuïtat d’una folklòrica ressuscitada i va anunciar als espectadors que feia cent disset dies que no sortia en pantalla, com si l’audiència estigués plorant passant les pàgines del calendari. El presentador no podia parar de parlar d’ell mateix: de les seves vacances, dels seus objectius professionals, de les seves malalties, dels disgustos del final de Sálvame i dels estira-i-arronses amb la cadena. Repetia el “vuelvo” com si estigués fent un favor als televidents. “Vuelvo sin ningún tipo de ánimo revanchista”, va dir després de fer al·lusions velades als companys que no treballen, fer gala d’un ressentiment dolorós i carregar contra els programes de Telecinco d’aquest estiu. Per amenitzar-ho visualment, el realitzador anava incloent en el decorat fotografies gegants de Jorge Javier Vázquez mig despullat, amb el tors nu, marcant musculatura, convertint-lo en una mena de màrtir erotitzat a qui s’havia d’adorar. Un esperpent que provocava vergonya aliena. Aquell plantejament no destil·lava ni tan sols sentit de l’humor. Només un criteri grotesc en el qual el presentador semblava embriagat d’ell mateix.
Cuentos chinos no només demostra que Jorge Javier Vázquez està carregat de romanços, sinó que les seves ínfules professionals li han fet abaixar la guàrdia. Es pensava que l’impacte del seu retorn seria suficient per arrossegar les masses. I el resultat va ser un programa insubstancial, erràtic, eclèctic, on l’únic fil conductor eren jocs de paraules amb l’idioma xinès. Un recurs caduc que delata poca sintonia amb la sensibilitat cultural que l’actualitat imposa. Els col·laboradors cridaven com si l’audiència fos sorda. Regurgitaven els refregits de notícies curioses que fan a tot arreu. Els reportatges no tenien cap intenció. La visita a l’Espanya buida estava amarada de classisme, amb influencers i concursants de tercera línia infantilitzant la gent gran dels pobles d’una manera impertinent i barroera.
Vázquez, convençut de ser un gran domador de circs, va sortir a la pista i no va trigar ni cinc minuts a ser devorat per l’espectacle. La prova que tants anys de Sálvame només li han servit per involucionar professionalment i quedar reduït a una caricatura.
