3/3: Refer país

L’escàndol de Barçagate, un assumpte obscur que ves a saber quines branques econòmiques i polítiques pot tenir, ha deixat la cotització institucional del Barça sota zero en un moment que la seva cotització esportiva també està una mica tocada. Les eleccions d’aquest diumenge haurien de servir per refer el Barça, que és un pilar importantíssim de la societat civil catalana. I aquesta urgència de refer el Barça, institucionalment i esportivament, forma part d’una necessitat més àmplia: la de refer la societat civil del país, cultural, esportiva, econòmica, que ha patit uns anys de molt fort desgast. Per al catalanisme, des de finals del XIX, fer país ha estat una estratègia permanent. El terme el popularitza Pujol en els setanta, però el concepte ve de lluny. Fer política, quan es pot. Però sempre fer país. I quan no es pot fer política o quan l’acció política i institucional s’encalla, fer i refer país encara més en tots els àmbits. Ens el darrers anys les energies s’han posat sobretot en el front polític i institucional. Formidable: sense aquest front, fer país és sobretot una estratègia resistencial. Però sense fer país l’acció institucional és fràgil. Parlant del Barça, el verb refer és una urgència. Parlant del país, una necessitat.