CORRENTIA

La realitat i les sèries

La brutalitat policial que ataca la societat i les institucions dels EUA s’ha manifestat darrerament en dos casos en els quals ha aparegut també un dels seus mals endèmics, el racisme. Se’ns han mostrat imatges de manifestacions de rebuig a aquestes actuacions de policies i, per més que la voluntat de substituir la realitat pel desig ens faci veure multituds en demanda de l’extensió de la justícia fins al darrer racó de les casernes i els calabossos policials, la veritat és que esperàvem unes reaccions molt més concorregudes. Igualment hauríem esperat grans mostres de repudiació a Donald Trump quan va fer una visita electoralista a Kenosha per mostrar els efectes dels aldarulls i demonitzar la contestació ciutadana, però sense anomenar ni visitar la família de la víctima –l’afroamericà Jacob Blake. Els dos casos de referència no són més que fruit d’uns quefers policials que esclaten adesiara, però que amaren el dia a dia de les casernes als EUA.

Només als EUA? Les males pràctiques de grups dels serveis de seguretat es multipliquen arreu del món, amb tolerància còmplice dels governs. Les relacions de policia i carabiners italians amb la màfia o amb l’extrema dreta perpetuen una manera d’entendre l’ofici que es va fixar durant l’etapa feixista. Però no necessiten aquests grups fer-se hereus de feixismes per exercir la seva brutalitat i/o la seva disponibilitat a favor d’interessos sòrdids.

Recordem aquí el que va costar treure medalles in memoriam al torturador Billy el Niño, sobretot perquè el protegiren les dretes. Dels assumptes que giren entorn de Villarejo, s’espera que algun dia n’arribem a conèixer una quarta o cinquena part.

I bé, com us ho feis vosaltres per relacionar la brutalitat d’aquests policies americans o italians amb les mil i una sèries que ens conten amb tot detall com s’esdevé la vida a les casernes –tot hi és sempre tan net– i com aquests funcionaris respecten la llei minuciosament? Servidor no ho sé entendre si no és emmarcant aquestes sèries en la propaganda política de la més baixa qualitat. El cinema i la televisió nord-americans –i d’altres–, als quals hem d’agrair tantes coses, cada dia cedeixen més espai a aquesta propaganda, fins i tot quan s’hi mostren algunes desviacions d’individus (que acabaran malament per a exemple de tothom).

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF