22/10/2021

Reactivar o transformar?

3 min

El debat sobre el canvi de model econòmic no és nou, però la pandèmia, d’alguna manera, l’ha socialitzat, en posar en evidència les febleses d’un sistema insostenible tant en termes ecològics com en termes socials. Fa uns anys, aquells qui reclamaven un canvi de model, amb el turisme a tota màquina, eren tractats com a bojos. I és que venim de molts d’anys de la doctrina (inconsistent amb les dades a la mà) que creixement a tota costa és igual a benestar.

Això ja no era així abans del covid, i molt especialment a partir de la Gran Recessió de 2007-2011. Ja fa dècades que les Illes perden posicions, per exemple, en el PIB per càpita: el PIB global creix, però el model requereix aportacions constants de mà d’obra poc qualificada, i això, juntament amb la baixa productivitat i el poc valor afegit, esdevé un cercle més viciós que virtuós. La riquesa està molt mal repartida, i ho demostren la cronificació de la pobresa d’ençà de la crisi anterior i les creixents desigualtats socials, que s’exemplifiquen en les tremendes dificultats de les famílies per accedir a un habitatge, alhora que es construeixen pisos de luxe que no són per als illencs. Canviar el model econòmic pensant en un futur de prosperitat compartida també passa per mesures reguladores de béns com l’habitatge, que ha esdevingut el principal factor d’exclusió social per a bona part de la població. Recordem que a Palma el preu mitjà d’un pis de lloguer supera el salari mínim, i que a les Illes la majoria de residents es mouen en ingressos que oscil·len entre els 12.000 i els 21.000 euros a l’any segons dades l’Agència Tributària de 2019. Les mateixes dades reflectien que 370 persones amb noms i llinatges guanyen tant al mes com 522.982 illencs en tot l’any. La redistribució, doncs, és una assignatura pendent de qualsevol pla de transformació.

Però què vol dir transformar, en el context actual? En la meva opinió, no es tracta de pensar una Mallorca o unes illes 'socialcomunistes', sinó bàsicament de fer tot allò al nostre abast per reduir nivells d’incertesa. Perquè allò que era 'solidesa' quan les coses anaven bé (a uns més que als altres, hem de remarcar), la covid ha posat de manifest que eren febleses que ens fan vulnerables: des de la total dependència de factors internacionals que no controlam fins a la crisi dels combustibles fòssils que alimenten la maquinària del turisme, passant per la precarietat ja no sols laboral sinó vital de bona part d’una població que no pot créixer fins a l’infinit per molt que el sistema econòmic ho dicti.

Una de les paraules clau de la transformació és la reconversió del turisme, insinuada fins i tot per una part del mateix sector que ha vist les orelles al llop. Perquè està demostradíssim que més turistes no equival a més riquesa, i perquè cal repensar el turisme en un context global de descarbonització, en què els desplaçaments de llarga distància i en avió seran penalitzats. Ja s’han fet algunes propostes destacables en aquest sentit. Per una banda, el Col·lectiu Alternatives, a partir de l’estudi de Manera, Navinés, Pérez-Montiel i Quetglas sobre l’aturada total del turisme durant el confinament del 2020, va aïllar el que veritablement representa el PIB turístic, tant directe com indirecte, que no supera el 24% del total. Una invitació no sols a tenir cura i impulsar els sectors d’activitat que representen el 60% del PIB no turístic, que varen resistir en els moments més durs de la pandèmia, sinó també a plantejar-nos els costos de transició de reduir el pes del turisme en el conjunt de l’economia, i pensar en mesures compensatòries per tal d’avançar en una transició socialment justa. Tot això passa per reduir places turístiques obsoletes, com també ha propostat el Fòrum de la Societat Civil, que fa mesos va elaborar una proposta que té un ample consens social sobre com reduir places turístiques obsoletes a zones madures reconvertint-les en habitatges socials i equipaments sociosanitaris. Propostes amb costos però també amb beneficis socials que les administracions públiques haurien de liderar construint consensos socials sòlids, com els que es cuinen a foc lent al Consell Econòmic i Social, i sense els quals no serà possible una transformació que no pot esperar.

Tot i que la pandèmia no ha estat capaç de canviar la nostra racionalitat individualista i immediatista, ni sortirem millors persones de tot plegat, hi ha algunes oportunitats: des dels fons europeus, als recents tot i que encara tímids reconeixements de la nostra condició insular o la recuperació d’un cert neokeynesianisme que com a mínim no castiga la iniciativa pública, per poder avançar amb condicions. Però més que una o altra font de finançament, allò important és tenir un pla. Un pla que defineixi què volen ser les Illes el 2030 i més enllà, i prioritzi amb el màxim consens social necessitats, desitjos i polítiques. 

Professor de la UIB
stats