La radicalitat de posar la vida al centre
Són molts els sectors i moviments socials que visualitzen una reestructuració social, política i econòmica sota el paradigma de la justícia ecosocial com el camí a transitar per la reestructuració a la qual ens obliga la situació sanitària, social i econòmica derivada de la covid-19. Aquesta pandèmia no ha fet més que aguditzar i accelerar la crisi sistèmica, multidimensional i civilitzatòria a la qual la concepció neoclàssica de l’economia del capitalisme globalitzat ens ha abocat.
Som moltes les que consideram que les arrels de les desigualtats, la precarització i la pobresa, la violència estructural, les injustícies globals i en el si de les nostres societats del nord global, el racisme i els desequilibris ecosistèmics són fruit d’una concepció errònia de l’economia entesa com l’acumulació de riquesa que genera el creixement infinit dels indicadors econòmics en un planeta finit, augmentant marges de beneficis de manera continuada, amb processos cada cop més complexos de finançarització, generant deute, mercantilitzant totes les esferes de les nostres vides, etc. Tot, a costa de la devastació dels recursos naturals que proveeixen les bases materials d’aquesta concepció equivocada del desenvolupament, i la invisibilització i la indiferència cap als treballs de cures que proveeixen la mà d’obra que el sistema necessita per continuar creixent. Tot plegat, un sense sentit que es tradueix en desequilibris ecosistèmics irreversibles i en els malestars concrets en les vides quotidianes de les grans majories socials arreu del món, i també òbviament a casa nostra i especialment de les dones en aquestes societats.
La paralització total de l’economia durant l’estat d’alarma global i el manteniment de la incertesa de la resolució definitiva de la pandèmia ens ha abocat a una crisi econòmica que molts analistes han qualificat com una crisi sense precedents, i les urgències es multipliquen per la incertesa que genera la desestabilització de tot el complex entramat de la cadena global de producció. Aquí a les nostres illes, la vulnerabilitat és evident i absoluta en dependre gairebé en exclusiva de la indústria turística, que representa un dels sectors més afectats per aquest nou, incert i indefinit –de moment– panorama global.
Abans de la pandèmia, molts sectors organitzats de la societat civil ja alertàvem dels perills del monocultiu i les lògiques de mercat global. Unes lògiques enfocades a la sobreespecialització econòmica dels diferents territoris del món global, consolidant, en el nostre cas, una societat de serveis totalment dependent dels béns i recursos materials que hem deixat de produir aquí, amb la consegüent pèrdua d’identitat, arrelament, sosteniment, sobirania i, fins i tot, m’atreviria a dir que dignitat. Amb la devastació local i global dels recursos naturals i la biodiversitat, generant greus desequilibris en les regles del joc de la reproducció de la vida i els seus cicles i ritmes naturals en la biosfera i greus desigualtats i injustícies socials. Al món global i al nostre petit territori insular.
Molts d’aquests sectors de la societat civil organitzada han anat impulsant, des dels marges del sistema, iniciatives que són ja avui alternatives que qüestionen, alhora que subverteixen, els marcs hegemònics de les economies, les polítiques i les estructures de les societats capitalistes. Alhora, des de molts d’aquests sectors hem tengut clar que davant l’amenaça que representa la necessitat de poders i mercats de reapropiar-se de les seves situacions de privilegi i marges de benefici previs a la crisi sanitària, calia reforçar la resposta i l’articulació col·lectiva per defensar la vida. És així com aquí i arreu de l’Estat i en molts països s’han articulat espais de reflexió i coordinació de respostes col·lectives als atacs que puguin venir de la recrudescència de les dinàmiques del capital dins les seves lògiques ferotges que ataquen directament la vida. I tot això en el marc d’unes emergències socials i ecològiques que ja teníem aquí. És, per tant, l’hora d’abordar les alternatives atenent la complexitat global de tota l’arquitectura sistèmica, atenent la interseccionalitat de les desigualtats i opressions que genera en totes les dimensions de la vida, preveient els atacs reforçats a la democràcia i el més que previsible augment de posicionaments i ideologies feixistes.
És hora de posar la mirada en aquestes alternatives i noves maneres d’articulació social des de la col·lectivitat, i generar respostes que confrontin amb les lògiques globals i pugnin radicalment per garantir allò que vertaderament garanteix la reproducció de la vida en condicions de dignitat i en el marc de la justícia ecosocial i intergeneracional. És hora de posar radicalment la vida al centre.
