03/10/2021

Quixot i Sanxo a l’1 d’Octubre

3 min

El volen matar i el paio es presenta davant dels seus nassos per dialogar. Ell és un gàngster negre. Ells, la màfia italiana. Estan en guerra pel control de la droga a Harlem. I ell planta cara a totes les famílies. Té un argument nuclear que fa esclatar els espaguetis a la genovesa a les boques dels mafiosos. Diu l’home sol: “Nosaltres som com els Estats Units i l’URSS. No podem pitjar el botó nuclear perquè ens destruiríem mútuament. Hem de viure amb amenaça permanent, apuntant-nos, però sense disparar-nos”. I així salva el coll i suca encara més el melindro del dòlar de la droga. És la història de Bumpy Johnson. En vena. Real, verídica, sanguinària, addictiva (feta ficció a la sèrie Godfather of Harlem ). Podria ser la història de Catalunya i Espanya. Però aquí... ¿qui guanya en aquesta guerra de drogoaddictes?

Sí, sempre es diu que no guanya ningú. Que vivim un empat permanent. Gairebé de sobretaula familiar alcoholitzada pels crits de discussions inútils sobre el color dels xalets dels suricates al desert del Kalahari i que acaba neutralitzada amb armistici de rots i migdiades de baveta. És fals. Mentida. Estafa. Engany. No és cert. No som Quixot (Castella) i Sanxo (Catalunya). L’amo i el criat. L’heroi i l’antiheroi. El boig i l’enraonat. El somiatruites i el que fa les truites. Castella un poble remolcador i Catalunya un poble remolcat (injectada encara la teoria de Gaziel, Agustí Calvet, el periodista deprimit i abocat a la marmita dels ansiolítics com bona part dels catalans). Quan hi ha porres de pastilles de química tòxica Castella fa creure Catalunya. Quan hi ha pau narcòtica, somnífera, Catalunya de les pedres en fa croissants. Com un bolero LSD d’estupefaents agarrats, arrapats a la discoteca de la Pell de Brau-Frau, no poden viure l’un sense l’altre. Potser ha esta així, però ja no és així. No.

Nom som els Estats Units i l’URSS en una guerra freda congelada, crònica, eterna. Els dits del botó nuclear s’han mogut. Hi ha desgel. Qui surt guanyant de l’1 d’octubre del 2017? No ho sabem. No podem copsar-ho encara. Com diria el poeta de l’esperança Màrius Torres, mentre tot s’enfonsava a la Guerra Vil de 1936-1939: “El que importa és mantenir els ulls ben oberts i esforçar-se a l’amarguíssim exercici de veure les coses tal com són”. És difícil veure-ho. Molt. Massa. I això no és un participi: guanyat. És un gerundi: guanyant. Qui està guanyant? Que no vol dir, finalment, guanyar. L’1 d’Octubre marca l’inici d’un final. És indubtable. És el primer pas del desempat. Encara és difícil dir quin és el camí invisible, intangible, espiritual que ja està traçat en aquesta història. Només sabem dues coses. L’estat espanyol farà el que sigui. El que sigui, òbviament, és un eufemisme per dir tot de tot. I una meitat de Catalunya està totalment desconnectada del que és i significa Espanya. Desconnectada és un altre eufemisme, per no dir altres coses. Això no canviarà. No és un empat. És informació a base d’hòsties i sang com feia temps que no es tenia de primera mà. Som als temps dels eufemismes. Dir sense dir amb cotó fluix. Però els eufemismes, com les llaunes de refresc, tenen data de caducitat. Es podreixen. I moren.

No sé si el Harlem dels gàngsters serveix per veure el futur naixent aquí. Però potser el Quixot de Cervantes, sí. A Catalunya el cavaller drogoaddicte es desintoxica. El Quixot recobra la raó, el seny, la realitat, la veritat. Però és que el seu pare, Cervantes, anys després, escriurà: “Gente enojada terrible, y pacífica suave, gente que con facilidad da la vida por la honra, y por defenderlas entrambas, se adelantan a sí mismos, que es como adelantarse a todas las naciones del mundo ”. El passat no sabem si acaba parlant del futur d’Espanya o de Catalunya. Però, sens dubte, només d’un dels dos, perquè això ja fa temps que s’ha acabat. I no sabem si parlen els morts o parlen els vius. Sí, com a Harlem hi hagut pim, pam, pum. El cadàver encara no està identificat. Fins i tot el suposat mort no sabem si està realment mort. Una pista. El capítol que narra l’inici d’aquest article de la sèrie Godfather of Harlem en castellà l’han titulat Quién siembra vientos recoge tempestades i en anglès porta el títol de Chickens come home to roost. El món, la vida, depèn sempre de com es miri tot. O tempestes o gallines, o aire lliure o corral presó, però tot, tot no pot ser mai de mai. Pum!

Francesc Canosa és periodista.