10/12/2022

Quin alcalde per a quina Barcelona

3 min

Ja sabem que el pròxim alcalde serà un d’aquests noms: Colau, Maragall, Collboni o Trias. Són cares conegudes. No hi ha novetat en les persones, però hi haurà emoció en els resultats. El vot està molt dividit, l’escrutini serà ajustat. Caldran pactes per governar. Tot i que no ho diran obertament, sembla que tots quatre estan disposats a pactar amb tots quatre. Més enllà de les invectives que es llancin durant la campanya, i de les exclusions que proclamin, hi ha moltes combinacions possibles. Recordem, si no, què va passar l’última vegada: Colau va acceptar els vots del desaparegut Manuel Valls. 

Per tant, fora bo que els barcelonins no ens deixéssim portar pel mal hàbit de les desqualificacions i acusacions als rivals i ens fixéssim en el model de ciutat que cadascú defensa. I en aquest punt en realitat les diferències no són tan grans com ens voldran fer creure. Cosa que no té per què ser negativa: l’important a l’hora de tirar endavant un projecte polític compartit són els punts de consens, no els desacords. Superat el soroll de la llarga cursa electoral dels pròxims mesos, ens jugarem el futur de Barcelona en la capacitat de trobar mínims denominadors comuns que donin un nou horitzó a la ciutat. Certament el necessita. Guanyarà l’alcaldable que doni un millor missatge de suma i consens, de confiança i lideratge. Quins són els grans acords possibles? Aquesta és la pregunta rellevant. Anem tema a tema.

Mobilitat. La voluntat general és reduir el trànsit contaminant i sorollós potenciant el transport públic i els mitjans privats nets (vehicles elèctrics, bicicletes, patinets), i ampliant els entorns exclusius o prioritaris per a vianants. Les diferències no són tant en l’objectiu com en la manera d’assolir-lo, i a quina velocitat. L’èxit d’aquesta pacificació amable depèn, també, del que facin les administracions superiors amb Rodalies. Perquè el problema del trànsit i el medi ambient de Barcelona implica la mobilitat dels 5 milions d’habitants de la conurbació. 

Habitatge. De nou aquí calen polítiques que superin els límits administratius del municipi. L’increment de preus arriba on arriba el metro. La falta endèmica d’habitatge públic i el poc sòl disponible per fer-ne fins ara han estat esculls gairebé insalvables. A remolc de l’èxit internacional de Barcelona, al qual ningú vol renunciar, s’ha produït una gentrificació imparable. Només amb un fort lideratge públic (calen acords metropolitans i una bona llei estatal), juntament amb la concertació amb el sector privat, s’aconseguirà revertir la situació. És un repte ingent i decisiu del qual depèn el benestar de la majoria, començant pels joves. Altrament, anirem cap a una Barcelona envellida i precaritzada.

Economia. La suma de recerca i emprenedoria han de propiciar oportunitats de creixement i negoci. En especial en camps com el tecnològic i el mèdic. Hi ha les bases establertes, cal anar a fons. Només així es podrà evitar caure en el monocultiu turístic, del qual, tanmateix, no es pot prescindir i que cal estirar cap amunt, cap a la qualitat, sobretot de la mà de la cultura. En cultura falta molt per fer, no només per potenciar l’oferta i el consum, sinó també la creació. Amb el català com a element distintiu i singular, i amb vocació universal.

Educació. Si Barcelona aspira a millorar en igualtat d’oportunitats, és imprescindible apujar el nivell general educatiu, des de l’escola fins a la universitat. Desterrar el fracàs escolar ha de ser una fita prioritària. Falten recursos, beques, idees, optimisme i empenta educatius com el que fa un segle va donar peu a l’Escola del Mar, que estaria molt bé reconstruir com a símbol d’un nou impuls educador.

Aeroport. ¿Ampliar o no ampliar l’aeroport? Toca abordar de nou aquesta qüestió incòmoda. No deixaran de venir visitants per lleure, negoci i formació. I els barcelonins i catalans també volem estar connectats amb el món. Abans que sigui tard, cal repensar el Prat.

stats