Qui sigui ens roba
Spaiñ. Sempre he estat en contra de la substitució del terme Espanya per estat espanyol, una pràctica que en certs mitjans de comunicació catalans porta a extrems ridículs, com ara parlar de “la previsió meteorològica de l’Estat”. Espanya és un terme polític des de fa segles (tot i que encara amb Felip V se’n deia, tot sovint, “les Espanyes”, fent honor al seu passat de monarquia composta), i a més designa, des de fa mil·lennis, una realitat geogràfica (mutilada des de la independència de Portugal). S’ha d’entendre, però, que a casa nostra el topònim i el gentilici s’interpretin de forma política, perquè a Catalunya ens ha tocat mamar grans quantitats d’espanyolitat sentimental i, sobretot, excloent. Es pot formar part de l’Estat mantenint la identitat catalana; però quan Espanya entra per la porta la plurinacionalitat salta per la finestra. El darrer exemple, en el pavelló espanyol del Mobile World Congress, presidit per un enorme rètol amb la paraula Spaiñ, amb la ñ castellana que desespanyolitza tots els catalanoparlants.
Eurocopa. Però, malgrat tot, crec que és millor fer servir el mot Espanya en el llenguatge general. Camuflar un topònim per negar la realitat és una manera de fer força infantil; ja ho era quan el règim franquista parlava de les Vascongadas o la región levantina. Nosaltres no podem pretendre que Espanya no és real pel sol fet de dir-ne l’Estat. Dit això, a l’Espanya de matriu castellana es cau massa sovint en l’error contrari, és a dir, prendre la part pel tot, com quan els diaris diuen que “Espanya es classifica brillantment per a les semifinals de l’Eurocopa”. Aquesta metonímia tan habitual en el terreny esportiu, on els caps d’estat veuen partits des de la llotja i escolten els seus himnes amb posat greu, està plenament acceptada i celebrada. Una tanda de penals esdevé un plet nacional. Això val per a la selecció de futbol, però també per al sector públic: els espanyols llegeixen orgullosos que Espanya vacuna a bon ritme, o que Espanya ha augmentat la inversió en R+D... quan l’Estat fa les coses bé, el mèrit és d’Espanya. Però què passa quan l’Estat ens fa avergonyir?
Robatori. Per exemple: quan el Tribunal de Comptes reclama una milionada a ex alts càrrecs independentistes, de manera totalment abusiva, i fins i tot mafiosa, ¿podem dir que Espanya ens roba? Teòricament no, esclar, perquè tot i que el robatori és incontestable, Espanya és plena de bona gent i a més és el país de Lorca i Machado (dos poetes a qui entre tots estem gastant el nom). Però el Tribunal de Comptes està integrat per representants del Congrés i del Senat, és a dir, de la sobirania popular. Mentre que els membres de la selecció de futbol els ha triat Luis Enrique. Qui representa millor Espanya? Quan la justícia espanyola tanca els líders independentistes a la presó, quan manté polítics a l’exili i processa centenars de persones per haver col·laborar amb l’1 d’Octubre, ho fa amb un amplíssim suport de la societat espanyola. Ho diuen els resultats electorals i també les enquestes. ¿Podem dir, doncs, que Espanya reprimeix l’independentisme? ¿O això és molt ofensiu? ¿És només l’Estat, qui reprimeix? ¿O ni tan sols l’Estat, sinó el deep state, aquest gran boc expiatori que tan útil li resulta al PSOE? En aquest cas, tindrien raó els dirigents de Podem, i hi ha a Espanya una majoria republicana, progressista, plural, tolerant, que espera arraulida el moment de sortir a la superfície i expressar-nos la seva solidaritat. Tant de bo. Però mentre esperem la bona nova, és obligat dir que ens estan robant i que ens estan reprimint. Ho fan uns quants amb el suport de molts i amb el silenci còmplice de molts més. Si aquest subjecte elidit és Espanya o és l’Estat, o una part de l’Estat que va per lliure, ho deixo a criteri del lector.
Toni Soler és periodista.
