08/07/2024

Una qüestió de confiança

4 min
La desconfiança

Tot és una qüestió de confiança. La confiança és el ciment de les relacions socials, familiars i també polítiques i econòmiques. No es tracta d’una confiança cega, basada en la irracionalitat i que porta a l’abús d’una de les parts, sinó al compliment de les expectatives, a la presumpció que cadascú farà el que s’espera d’ell complint el rol que té assignat. 

Avui les relacions entre els ciutadans i la política es ressenten de la manca d’aquesta confiança, que és bàsica per a la bona marxa de la democràcia. És una preocupació general en el món democràtic. A l’altre món, el que protagonitzen dictadors que imposen la seva voluntat amb el silenci i la violència, és més fàcil governar i òbviament és molt pitjor intentar viure com un ciutadà amb drets i deures.

En comú

Aquesta idea podria servir per parlar de les eleccions franceses, en què l’extrema dreta ha aconseguit guanyar la primera volta dotant-se d’una pàtina de respectabilitat i dirigint el seu missatge simple i trampós a una legió de desheretats que viuen en una situació fràgil i de malestar permanent. De ciutadans que veuen com la vida s’encareix insuportablement, la fesomia dels seus pobles canvia i la incertesa del futur és l’única certesa. Ciutadans que viuen amb por. La confiança en els polítics tradicionals s’esquerda per la manca de resultats i de compliment de les expectatives. Es perd la confiança i es dona credibilitat als populistes que tot ho tenen tan clar, fins que han de treure les castanyes del foc i comencen a prendre decisions que divideixen i acaben amb la cohesió social sense solucionar els temes de fons. 

Les conseqüències de la manca de confiança també les hem vist al Regne Unit. Les promeses del Brexit no s’han complert i el deteriorament constant dels serveis públics i les polítiques xenòfobes tampoc no han permès fer créixer el benestar sinó la divisió entre els que se’n surten i els que viuen amb l’aigua al coll. Tampoc ha millorat la imatge que els britànics tenen d’ells mateixos amb l’exportació dels immigrants a vaixells presó en el nom d’un país que fins ara havia aconseguit un alt nivell de decència a l’hora de construir una societat diversa i amb oportunitats d’integració. Un cop s’ha perdut la confiança en uns tories instal·lats en el privilegi i cada cop més lluny de la realitat, el cop de timó ha sigut dels que fan història. El nou primer ministre ha promès treballar dur i recuperar “el privilegi dels serveis públics”. És a dir, reconstruir allò que haurien de tenir en comú tots els ciutadans en un país que avui no funciona pel que fa a la sanitat i les infraestructures. 

Si a França i la Gran Bretanya s’ha esberlat la confiança, amb el vot a l’extrema dreta en el primer cas i arrasant el sistema conservador dels últims catorze anys en unes eleccions amb una participació extraordinàriament baixa en el segon, als Estats Units ha arribat el moment de la veritat per als demòcrates. El seu candidat no està en condicions, i mantenir la ficció només pot empitjorar la seva credibilitat i allunyar encara més electors de les urnes. Que el rei va despullat és una obvietat. Biden ha sigut un polític honrat i avui és una persona gran que no pot portar el pes d’una superpotència encara que tingui una estructura sòlida al seu voltant. La política exigeix bona salut i energia.

Aquests tres casos tenen punts en comú: estan fets de desconfiança en la política i del cinisme ciutadà que se’n deriva, de partits que intenten amagar la realitat per continuar en el poder, de manca de diàleg franc i constructiu, d’una política de qui dia passa any empeny. És un bon moment per preguntar-nos si n’estem gaire lluny en la pràctica política de casa nostra.

Una manera de fer

El cas dels cartells contra els Maragall que ha destapat l’ARA pot servir per repensar com es fa la política i no treure importància al joc brut dient que tots ho fan igual, encara que potser sigui veritat. Pot servir per entendre que les males pràctiques s’han de destapar amb agilitat i desmuntar amb rapidesa les vies de finançament sense tapar les vergonyes. Que la transparència i l’assumpció d’errors són sempre un mal menor que permet allunyar els ciutadans d’actituds de desconfiança en el conjunt de la política i d’inhibir-se de la participació en la cosa pública. Que la premsa lliure ho és sempre i no és domesticable ni sensible a les amenaces dels uns ni dels altres. Que només respon davant dels seus subscriptors i lectors. 

El malestar de la societat catalana té molt a veure amb un creixement vigorós però que manté un 24% de la població al llindar de la pobresa, uns canvis tecnològics accelerats que ens desorienten i un Procés que ha deixat molts ciutadans desencantats. Triar el joc net pot estalviar-nos el cinisme i la desafecció que tants disgustos està proporcionant als nostres veïns.

stats