El Descartes de Borges

PalmaJorge Luis Borges dedica un poema a Descartes titulat ‘Descartes’ que està integrat en el poemari La xifra (1981), i en el qual adopta la veu poètica del mateix filòsof i medita poèticament sobre el somni, la representació simbòlica del dubte cartesià, el dubte metòdic i les conseqüències metafísiques i epistemològiques, perquè afecta tant a l’existència mateixa i a la naturalesa de la realitat, com a la capacitat racional de conèixer el món. En el poema també inclou versos més vitals, on repassa de manera desordenada alguns fets de la seva vida.

El poema complet diu així, segons traducció pròpia: “Som l’únic home que habita la terra, i potser no existeix ni terra ni home. / Potser un déu m’engana. / Potser un déu m’ha condemnat al temps, aquesta llarga il·lusió. / Somio la lluna i somio els meus ulls que perceben la lluna. / He somiat la tarda i el matí del primer dia. / He somiat Cartago i les legions que van assolar-la. / He somiat Lucà. / He somiat la muntanya del Gòlgota i les creus de Roma. / He somniat la geometria. / He somiat el punt, la línia, el pla i el volum. / He somiat el groc, el blau i el vermell. / He somiat la meva malaltissa infantesa. / He somiat els mapes i els regnes i aquell duel a trenc d’alba. / He somiat l’inconcebible dolor. / He somiat la meva espasa. / He somiat Elisabet de Bohèmia. / He somiat el dubte i la certesa. / He somiat l’ahir. / Potser no hi va haver ahir, potser no he nascut. / Potser somio haver somiat. / Sent una mica de fred, una mica de por. / Sobre el Danubi hi ha la nit. / Continuaré somiant Descartes i la fe dels seus pares”.

Metafísica

En el poema, Borges s’encarna en Descartes, per això adopta la primera persona i parla com si fos ell. D’entrada, comença amb uns versos de temàtica metafísica, dubtant de la pròpia existència i la del món, a causa d’un déu enganador (el geni maligne cartesià). Potser també aquest déu jugui amb ell i l’hagi castigat al pas del temps, a ser mortal. Per arribar a la primera veritat necessitarà eliminar la hipòtesi del déu enganyador. També introdueix el problema del solipsisme, donant per bona la seva pròpia existència, però posant en dubte la dels altres homes i la del món mateix. Tot seguit fa una enumeració dels dubtes que té amb relació a allò que ha percebut a través dels sentits, com la lluna i els colors; dels dubtes sobre les vivències personals vinculades a les sensacions de dolor, por i fred; menciona els dubtes sobre fets històrics, com la conquesta romana de Cartago i la crucifixió de Crist; parla dels dubtes relacionats amb la geometria i el punt, la línia, el pla i el volum.

Després de l’aplicació del mètode, al final del procés, Descartes descobreix que el jo pensant no existeix en solitari, que és una substància pensant que forma part d’una realitat extramental estructurada en dues substàncies més que es caracteritzen, com el jo, per tenir existència independent, i que són: la substància infinita, Déu; i la substància extensa, el món; i que aquesta substància extensa es defineix per les qualitats primàries, que són propietats objectives dels cossos; mentre que les qualitats secundàries no pertanyen als cossos, sinó que són el resultat de l’acció dels sentits i tenen a veure amb la manera en què els percebem. Borges es fa ressò d’aquesta distinció fent referència en el poema a les qualitats primàries de la matèria, que es poden representar geomètricament, és a dir, a través de punts, línies, plànols i volums; i les qualitats secundàries vinculades als colors (groc, blau i vermell).

Hi ha altres versos que fan referència a episodis de la seva vida i que es poden ordenar cronològicament i donar forma a un relat narratiu vital coherent, que podria quedar més o manco així: l’apunt biogràfic més antic té a veure amb la “malaltissa infantesa”. Borges ens recorda que Descartes durant la infantesa sovint estava malalt, i sabem que sovint rebia les lliçons dins el llit, la qual cosa li va fer adquirir el costum d’aixecar-se tard i quedar ajagut entretingut amb lectures. El següent episodi vital del Descartes de Borges és violent i té a veure amb “la meva espasa”, i amb la decisió d’empunyar les armes com a mercenari, a poc més de vint anys, per posar-se al servei successivament de dos bàndols enfrontats, primer servint com a soldat a l’exèrcit del príncep Maurici de Nassau i, després, fent el mateix amb l’exèrcit de Maximilià de Baviera. Precisament, mentre participava en la campanya militar a favor de Maximilià, va estar vora el Danubi, “sobre el Danubi hi ha la nit”, una nit d’un hivern dur, de molta neu, durant la qual va sentir “una mica de fred”, però també “una mica de por”, a causa dels estranys somnis que entre son i vetlla va tenir al voltant d’una estufa. Més endavant, quan ja havia deixat de banda les aventures guerreres, va tornar a alçar l’espasa per “aquell duel a trenc d’alba”, en defensa de l’honor d’una dama. Finalment coneix “Elisabet de Bohèmia”, princesa i filòsofa protestant, amb la qual va mantenir un intercanvi epistolar d’elevat contingut intel·lectual. La princesa havia llegit les ‘Meditacions’ cartesianes i en volia alguns aclariments, perquè li semblava problemàtic el dualisme cartesià, no entenia la relació entre ment i cos, i concretament, com la ment, una substància pensant i immaterial, es podia comunicar amb el cos, una substància material i extensa. També plantejava objeccions a la relació entre les passions i la raó, ja que dubtava sobre la capacitat de la raó per governar les passions; a més, tampoc veia gaire clar el fet que es pogués ser feliç a través de la llibertat i el coneixement. El darrer episodi té lloc a Suècia, de matinada, mentre es dirigia a peu cap a la biblioteca de palau per impartir classe a la reina Cristina de Suècia. Aquí ens pot ajudar a contar els fets recuperar el vers ‘sent una mica de fred, una mica de por’. El cas és que durant el camí va agafar fred, un fred que se li va ficar dins el cos, fins al moll de l’os i que juntament amb la debilitat natural haurien complicat el seu estat de salut amb una pneumònia que el va matar. Potser sentís por en el moment de morir.

El somni i la veritat

El poema recupera el to metafísic quan gira el dubte cap al dubte mateix, amb la dificultat de distingir el somni de la veritat. “He somiat el dubte i la certesa” –hi diu–, però sense especificar de quina certesa es tracta. El dubte és raonable perquè Descartes amb el seu mètode arriba a diverses certeses, la primera de les quals és l’existència del subjecte pensant, però també afirma altres certeses, com l’existència de Déu, el món i la confirmació del criteri de veritat. El més probable és que Borges es refereixi a la primera veritat, la del cogito.

Borges acaba la part metafísica del poema com l’ha començat, posant una vegada més en dubte el temps i l’existència a través del somni sobre “el dia d’ahir” i amb el “potser no he nascut”, al qual s’afegeix també un altre possibilitat: que “potser somio haver somiat”.

En el vers final, Borges ens adverteix que continuarà somiant amb Descartes i amb “la fe dels seus pares”, perquè és conscient que la vida és somni, talment advertiren altres autors com Calderón de la Barca a La vida és somni, i Shakespeare al Somni d’una nit d’estiu, un somni sense fi. Sembla també que Borges acaba posant en dubte la fe catòlica dels pares de Descartes, ja que la religió podria ser un altre somni, una ficció.