Una qüestió bizantina

Les ciències socials (història, economia, etcètera) només són, darrerament, instruments de la política. Diguem més aviat la Política, en majúscula: és a dir, les relacions de poder entre grups i individus i les fórmules amb què es distribueixen els recursos. Thomas Piketty no ha estat el primer a demostrar aquesta obvietat.

L'exemple més curiós: la historiografia clàssica europea considera, com gairebé tots nosaltres, que l'imperi romà (deixem de banda l'era republicana) neix amb August, diguem que al primer segle, i acaba al cinquè, amb Ròmul August. Equiparem la caiguda de la ciutat de Roma amb la caiguda de l'imperi, encara que suposo que per raons de proximitat acceptem l'època tardana en què la capital es va desplaçar a Milà. Però tot això és fals. L'imperi romà va durar fins al segle XV. El que amb menyspreu anomenem imperi bizantí va continuar sent imperi romà i així es va anomenar sempre a si mateix, encara que fos en grec. Sembla que això era inacceptable per als europeus germanitzats de l'edat mitjana.

He parlat del menyspreu amb què mirem l'imperi romà en la versió oriental. Aquí van unes mostres. Edward Gibbon, autor del celebèrrim Decadència i caiguda de l'imperi romà, va afirmar que la història de l'imperi d'Orient no va ser més que "un tediós i uniforme conte de feblesa i misèria". Voltaire: “Una desgràcia per a la ment humana”. Montesquieu: “La història de l'imperi grec [noteu el: “grec”] no és més que un teixit de rebel·lions, sedicions i traïció”. Hegel: “En general, presenta una repugnant imatge d'imbecil·litat; penoses, fins i tot dements, passions ofegaven el creixement de tot allò que és noble en obres, pensaments i persones”.

Resulta difícil explicar, aleshores, com aquella banda de cretins depravats va resistir, amb pèrdues territorials, l'empenta musulmana d'omeies i abbàssides. I va mantenir vigents fins a la fi de l'edat mitjana les lleis romanes i una certa idea de civilització.

Per descomptat, en el menyspreu europeu hi pesaven des del principi les diferències culturals. Constantí el Gran (sant Constantí per als ortodoxos), l'emperador que va establir el cristianisme com a religió oficial de l'imperi i va traslladar la capital a Constantinoble (després Bizanci, avui Istanbul), va causar sorpresa en el seu últim viatge a Roma i Milà: portava els cabells tenyits en diversos tons, vestia sedes multicolors i feia servir maquillatge. Costums orientals que a l'Europa cada cop més bàrbara s'identificaven amb l'homosexualitat i la degeneració. (La imaginació popular russa veu una mica així els europeus d'avui.) La progressiva substitució del llatí pel grec va ser un altre factor de distanciament.

Però el motiu principal de l'animositat radicava en el fet que l'Europa medieval, i fins a cert punt l'actual, es va construir sobre un frau. L'anomenada Donació de Constantí, un suposat testament de l'emperador que cedia al Papa el domini de Roma, la península Itàlica i tot l'imperi romà d'Occident (en realitat una falsificació perpetrada per algun monjo cap al segle VIII), va fer poderosos els pontífexs, va permetre que la part oriental de l'imperi carolingi creés la ficció del Sacre Imperi Romanogermànic (o Primer Reich) i, en definitiva, va formar la nostra visió del món. Mentre va durar, l'imperi romà d'Orient (allò d'“imperi bizantí” ho va inventar l'alemany Hyeronimus Wolf al segle XVI) va ser un testimoni incomodíssim del frau.

És veritat que l'imperi d'Orient atribuïa un interès exagerat a les qüestions teològiques (el que anomenem discussions bizantines, per un famós debat sobre el sexe dels àngels mentre Bizanci era assetjada), però això mateix es pensa avui en gran part del món, des de Moscou i Washington fins a Pequín, sobre alguns debats a Brussel·les.

Els seus coneixements tècnics eren formidables: quan a Europa es van començar a aixecar catedrals gòtiques, la meravellosa basílica de Santa Sofia (Santa Saviesa) feia segles que s'havia alçat. En el seu temps, malgrat existir imperis més potents, el fragment oriental de l'antiga Roma, que disposava d'una cosa semblant a un sistema de seguretat social incipient, es considerava cap de la civilització i capital cultural del món. Estava envoltat d'enemics que el veien ric i decadent i depenia de la protecció d'exèrcits estrangers que en realitat l'asfixiaven a poc a poc. ¿Sona d'alguna manera a Europa, no?

Si existís la retribució kàrmica (jo ho dubto moltíssim), no m'estranyaria que en segles futurs es parlés d'Europa, aquest continent autodestructiu, indefens i pedant, com Europa va parlar de l'imperi romà d'Orient: “Un conte de feblesa i misèria”.