Per què no ens queixam si ens menyspreen?

ÉS SORPRENENT com el tema de la balança fiscal, respecte d'Espanya i com us explicàvem ahir també respecte dels fons europeus, no és un dels temes prioritaris del debat polític. Per menys que això, com aquell que diu, Catalunya s'ha carregat d'arguments per a la independència. I aquí, que som els més maltractats, els més menyspreats, els més oblidats, resulta que pareix que no ens preocupi gaire. He de reconèixer que quan es va començar a xerrar del tema a Catalunya -ja fa un grapat d'anys, encara es debatia la reforma de l'Estatut-, el tema em va arribar a avorrir. De tota manera, va anar quallant la cosa i poc o molt la ciutadania va anar entenent de què li parlaven i quina importància tenia per a la seva vida quotidiana que el repartiment dels diners fos més equilibrat i just. A les Illes estam a la coa de tot. Proporcionalment, pagam més que ningú i, proporcionalment, rebem menys que ningú. Però és que a l'hora de la veritat, en doblers directes en comparació a altres comunitats amb un territori i població similars, rebem menys i, per tant, tenim menys per a serveis com sanitat, educació i benestar social. Sense comptar les ajudes als emprenedors. Crec que ja comença a ésser hora que aquest tema es converteixi en un dels prioritaris no tan sols en el debat polític, sinó també en el ciutadà. Que demanem comptes als qui governen si no són capaços de negociar un acord millor. Ja els va bé tenir-nos entretinguts amb debats absurds sobre llengua i llaços -no se'n sortiran, tanmateix-, perquè mentrestant no reclamam que defensin a Madrid el que realment ens pertoca. Hem d'obligar-los a tots, Govern i oposició, que sigui un tema central. Ens hi jugam massa.