Aquests dies s'han publicat diverses enquestes electorals. Els sondejos indiquen que, malgrat el desgast de les forces que formen el govern, la majoria parlamentària progressista podria repetir-se, per tercera vegada, a casa nostra. Ja veurem, al cap i a la fi, si no hi ha res de nou, faltarien dos anys per a les eleccions.
El que sí que és cert és que la demoscòpia mostra que la majoria de la població es considera progressista. Els illencs volen un estat redistributiu, majors prestacions socials i respecte als drets de les minories. L'espai de centreesquerra suposa una massa crítica d’entre 190.000 a 230.000 electors amb uns votants que, malgrat dividir-se entre el PSOE, Podem i Més, comparteixen gran part de les seves inquietuds i problemàtiques. Són persones que els preocupa l'accés a l'habitatge, la situació econòmica, la regeneració democràtica i la protecció del medi ambient.
Paral·lelament, també a les illes hi ha un teixit social més o menys proper als postulats progressistes, que ha ajudat a donar-li àmplia presència social. És l'aire que respiren els partits del govern: són els sindicats, les associacions de veïns, les entitats culturals, ecologistes i els hereus del 15M, que es conjuren sempre que fa falta per impulsar mesures com la llei d'eutanàsia o la llei trans.
Ara bé, no tot són flors i violes, i és que no tot es pot fer quan es governa. Accedir al poder institucional no vol dir en cap cas controlar els poders econòmics i socials o els mecanismes que generen l'opinió pública (per sort, no vivim en una dictadura!). A més, la gestió pública es veu limitada per una legislació i unes limitacions pressupostàries asfixiants, que redueixen profundament la seva capacitat d'acció.
En aquest sentit, hi ha un parell de dades molt il·lustratives. Dels 4.668 milions d'euros dels pressuposts del 2017 del govern de les Illes Balears, només se n’invertiren de facto 3.839, l'altra part va anar destinada a pagar deutes. Dels doblers que es va gastar el GOIB en prestar serveis públics, el 72% es destinà a Sanitat i Educació en partides, en la seva majoria, finalistes. És a dir, en realitat es gastaren en mantenir els serveis públics que tenim (pagar nòmines i xeringues per vacunar). Davant aquestes dades, convé recordar els milions acumulats per algunes de les grans fortunes illenques, com són, segons la revista Forbes, els germans March (2.500 milions), Miquel Fluxà o Gabriel Escarrer (1.100 milions respectivament)... Davant aquest panorama, jo em demano, qui té el poder a casa nostra?
Així, no és difícil d’entendre perquè les complicitats entre partits progressistes i teixit associatiu s’ha debilitat quan els primers han accedit al govern institucional. El pragmatisme inherent a la gestió ha fet que, algunes vegades, la defensa de certs postulats entre aquells que estan a l’administració i els moviments socials hagi estat contraposada i, fins i tot enfrontada, malgrat haver estat antics companys de lluites. En aquest context, a més, a vegades al teixit social li han faltat dosis de pragmatisme i capacitat d’adaptació, enfront d’uns partits incapaços de complir amb les expectatives generades quan estaven a l’oposició.
D'aquesta forma, la comunió entre els moviments socials i els partits polítics no sempre ha aconseguit superar l’estadi de les demandes sectorials –ecologisme, llengua i drets laborals, entre altres– per passar a la batalla cultural per l’hegemonia del discurs, construint un nosaltres constituent. Al final té raó Poulantzas quan deia que les institucions cohesionen amunt i divideixen avall: els partits s’allunyen de les aspiracions populars quan accedeixen al govern, i en canvi els moviments socials demanden les seves reclamacions sectorials, de manera que es deixa a la resta d’agents polítics i socials la representació discursiva i contestatària. És el que Garcia Linera en diu “el replegament local de quan s’arriba al govern”.
Aquí és on aquell bloc progressista torna a replegar-se en els problemes de cada un i s’espera que els partits polítics del canvi, la seva criatura, prenguin les mesures per solucionar-los. Ara bé si en prenen massa i massa ràpid, o poques i massa lentes, es pot produir la ruptura dins les pròpies files i entre els moviments socials i els partits progressistes.
Però no tot està perdut. Els governs progressistes han demostrat que si bé no es pot fer tot, sí que aconsegueixen moure la frontera discursiva i integren dins el sentit comú de la societat una nova manera d’entendre’ns. Així, el govern d'Armengol parla de canvi de model econòmic, llei de canvi climàtic i renda social garantida. Aquestes victòries no són menors, perquè, al cap i a la fi, bona part de la política és lluita d'idees, i la victòria discursiva normalment precedeix a l'avenç institucional.
D’aquesta forma la dreta, quan torna al govern, no pot desfer tots els avanços fets perquè, tal com diu Miquel Rosselló Xamena, si ho fes, suposaria la ruptura amb la societat que pretén hegemonitzar. En conseqüència les elits es veuen sotmeses a la pròpia estructura que dirigeixen: són els hotelers lluitant per canviar lleis mediambientals o les pressions mediàtiques al servei de les grans empreses.
El repte, doncs, és entendre les limitacions del sistema, comprendre l'ecosistema de l'esquerra i saber que les eleccions i les enquestes, per si soles, no canvien res. Teixir doncs, un projecte, pragmàtic i valent, alhora que ens permeti transitar entre "la realitat i la utopia" com diria Josep Maria Llompart.
Joan Pau Jordà és professor
