17/07/2021

Una proposta sobre recerca, d’estil valencià

3 min

És encoratjador constatar que, com a conseqüència de la qualitat dels seus investigadors, les nostres universitats i centres de recerca tenen un impacte per sobre del que es podria esperar pel volum de recursos de què disposen. Una bona notícia però alhora indicativa de fragilitat. És necessari consolidar i enfortir, una cosa que només podrem assolir amb un bon alineament de les polítiques científiques catalanes, espanyoles i europees. En aquest article em referiré a les espanyoles.

Sorprenentment, el president Sánchez ha prescindit de Pedro Duque com a ministre de Ciència. No es veia venir. Duque va ser un bon fitxatge i combinava un compromís vocacional amb l’àmbit científico-tecnològic, un tarannà tranquil però persistent i un cap ben preparat per a la tasca ministerial. Tots tindrem una idea o altra del que ha fet bé. Jo voldria destacar-ne dos aspectes. Un, dissenyar amb habilitat una trajectòria pressupostària que utilitza els fons europeus en els anys que venen per fer inevitable i sostenible l’anhelat, i tant de temps pendent, 2% del PIB en despesa en R+D. L’altre, actuar amb intel·ligència i fermesa en les negociacions europees sobre temes de la seva competència: no s’ha deixat arraconar.

Sigui benvinguda la nova ministra i, com amb Duque, estiguem ben disposats a col·laborar en un objectiu molt compartit: situar la recerca més al centre de la política econòmica espanyola i contribuir així a evitar que Espanya es consolidi, en el context europeu, com un país subsidiari.

La nova ministra era alcaldessa de Gandia. Amb aquesta excusa formularé una proposta que lliga amb les polítiques de desconcentració proposades per la Generalitat Valenciana amb el suport acadèmic de l’IVIE.

La política científica d’un país s’expressa a través de dos grans instruments: finançament de projectes i establiment d’infraestructures. En un horitzó d’increments pressupostaris (pel creixement natural de l’economia i perquè cal arribar al 2%), els recursos estatals canalitzats pels dos instruments hauran d’anar augmentant. Pel que fa a projectes, el camí a seguir és de continuïtat i millora: mantenir i refinar la política d’assignació competitiva utilitzant la metodologia provada d’avaluació per parells. És el que ja fa l’Agència Estatal d’Investigació. Ara bé, respecte a infraestructures -centres de recerca o grans equipaments- hi ha un aspecte important, el de la implantació territorial, en què la continuïtat no és gens recomanable.

En contrast amb la política de projectes, la decisió d’establir un centre de recerca ha estat sempre discrecional per part de l’autoritat pública. Dic “establir” perquè per a centres ja establerts tenim a Espanya excel·lents programes competitius de reforç institucional, com el Severo Ochoa (SO) o el María de Maeztu (MM), que és fonamental mantenir i enfortir.

El resultat de la discrecionalitat pel que fa a la incidència territorial ha estat, ras i curt, una desproporcionada concentració a Madrid. Fixem-nos en dos instituts multicentres estatals: el CSIC i l’Instituto de Salud Carlos III. El CSIC té centres dispersos per tot el territori i assenyala aquest fet com una fortalesa en el seu pla estratègic. Ho és, però així i tot el 2018 el 43% del seu personal era a Madrid (17% a Andalusia, 15% a Catalunya, 8% a València). En canvi, el Carlos III té tot el seu personal i tots els seus centres a Madrid, i en el seu pla estratègic no s’esmenta això com una debilitat. Ans el contrari, es valora molt positivament el desenvolupament d’un nou campus a Majadahonda o el llançament d’un Centro Nacional de Terapias Avanzadas que disposarà el 2023 d’una seu de nova construcció. Imagineu on.

Tot això que he dit està en contradicció amb qualsevol política sensata d’equilibri territorial i suggereix que hauríem d’aprofitar el context d’augment de recursos per impulsar el reequilibri.

Heus aquí una proposta: assegurar per llei que, per exemple, en un horitzó de 15 anys, las assignacions anuals de recursos estatals per al finançament basal (corrent, no competitiu) de centres de recerca o grans instal·lacions tenen una distribució territorial alineada amb la distribució del PIB. Fora òptim, a més, que això passes en un esperit de bona col·laboració amb les autonomies.

Al meu entendre, aquesta proposta per a la configuració d’un mapa de centres i la complementària de reforçar l’enfortiment institucional competitiu (congelar, com s’ha fet, els pressupostos dels programes SO i MM és la direcció equivocada) serien les dues potes d’una política estatal de centres intel·ligent i avançada.

stats