OPINIÓ
Opinió 05/01/2020

El propòsit de (no) deixar-ho

3 min

Poeta, traductora i músicSegur que era molt més senzill quan no sabíem gairebé res. I compte, no em malinterpreteu, que no dic que ara en siguem ni més ni gens, de savis.

El primer dia del nou any se situava aproximadament a la meitat de l'hivern i, si no t'havien matat el fred o la fam o la malaltia, aquells raigs de sol s'intuïen molt més brillants, molt més calents. Caldria aguantar encara una mica, però tots els senyals de la terra indicaven que la primavera tornaria a arribar i, amb ella, un jornal menys dur i unes nits menys esquerpes.

Però ara, al segle XXI, com ho hem de fer? Com podem entrar a la seva segona dècada, envestir-la enèrgics, amb voluntats renovades i alegres, sabent tot el que se sap? La nit de Nadal, només a Palma, cinc menors d'edat, que vol dir nens i nenes, van provar de suïcidar-se, segons publicava el Diario de Mallorca; aquí, a casa. Haurien de passar les que anomenem 'festes' a la unitat psiquiàtrica de Son Espases. La mateixa setmana, la BBC emetia una informació on diversos voluntaris d'un dels campaments de refugiats de l'illa de Lesbos, aquí al costat, explicaven com els infants s'autolesionen, s'arrabassen els cabells presos d'atacs d'angoixa i confessen que es voldrien morir. Nenes i nens que passaran la segona meitat de l'hivern en desesperació.

Podria anunciar-vos que el meu propòsit per al 2020 és agafar un farcellet i anar-me’n a qualsevol dels punts del món on hi ha criatures amb el seu dret a la vida digna vexat; no em faria falta anar gaire lluny. I, tanmateix, no és aquesta, la meva resolució, perquè el meu desig de felicitat pròpia ho impedeix, d'una banda, mentre que alhora s'hi oposa la por que tampoc no sigui aquesta la manera de resoldre'l, el problema. Perquè el problema, quin és? “El mal de voler massa", la venjança que "ultrapassa" i "aquest Occident, tan ric i cristià / que no et donarà res sense abans / prendre-te'n el doble”. Així és com ho definia el poeta Tomàs Arias a La via Àpia, el llibre que repassa els mites i herois llatins per plantejar com pot ser que una societat tan bàrbara com la de l'Imperi Romà tingués unes aspiracions tan moralment positives i artísticament bones. I, és clar, els seus versos acaben parlant de la nostra i de la manera d'arreglar-la que, és clar també, no tenim a l'abast. Si més no, a gran escala i malgrat els voluntaris heroics.

Aleshores, a part de parar esment als veïns del barri, tancar l'aixeta de pressa, no comprar segons què ni segons a on i votar els candidats que si més no prometen canvis a favor dels maltractats: què es pot fer, amb una columna de diari, que sigui part de la solució? O, com a mínim, que no accentuï el problema desviant-se'n? Si l'estratègia de crear universos imaginaris on tot va millor no funciona, ni va funcionar aquella escriptura alliçonadora dels grecs i dels romans, potser convé solament escoltar, observar i prendre nota. Potser el plantejament no era tant l'’escriure després’, tan comentat i debatut, com l'’escriure mentrestant’. Sobretot perquè aquest ‘després’ no ha arribat encara i m'aterra profundament que mai no arribi, en vida nostra. Escriure mentre aquestes criatures, a cops de desgràcia, esgoten fins i tot l'instint de supervivència. És per elles que m'arravaten les ganes de deixar-ho, tot; però al mateix temps, també és per elles que hi insisteixo. Elles són part d'aquell tros del món real que encara necessita que se'n parli, que se n'escrigui, per tal d'aconseguir prendre una consciència també real del fet que existeix i no hauria d'existir. Tenir-los presents, tenir presents els problemes que causen el seu sofriment, ens ha d'ajudar a identificar-ne rèpliques petites que podem contradir i aturar. És incòmode deixar entrar voluntàriament tanta pena a l'esperit, però necessari perquè no se'ns torni un miserable.

Per això, així com Arias tanca el seu poema eutanàsic amb l'esperança d'obrir una escletxa de felicitat a les vides dels seus fills a través del record, un cop mort, jo em proposo, aquest any, de conduir els meus lectors fins als penya-segats més abruptes i proposar-los que es llancin amb mi al dubte. “I somriuran, potser, en entrar a l'aigua”.

stats