Prohens i la convivència lingüística
La presidenta Prohens, amb motiu de la celebració de l’acte institucional del Dia de les Illes Balears, manifestà "l'orgull de tenir dues llengües, una de pròpia i una llengua comuna que ens uneix amb la resta d'Espanya". Dues llengües, que a parer de la presidenta, conviuen plàcidament. Ho va dir amb el to ufanós que va impregnar tot el seu discurs, talment com si el fet en si mateix fos una benedicció. Però estic convençuda que la nostra presidenta, amb una formació lingüística prou sòlida, sap perfectament la perversió que s’amaga darrere les seves paraules i que aquesta declaració, aparentment conciliadora, oculta una realitat molt més complexa i preocupant. A les Illes Balears, no ens trobam davant d’una convivència lingüística harmònica; aquí tenim un exemple clar de conflicte lingüístic que, si no s’actua amb celeritat i contundència per revertir-lo, culminarà amb la substitució de la nostra llengua i amb la marginació residual d’aquest element identitari, que fa sentir-nos tan orgullosos de ser d’aquí, segons la campanya institucional del Govern.
És una obvietat que en el nostre territori hi ha dues llengües que no coexisteixen en situació d’igualtat; el castellà té una posició clarament predominant i qualsevol habitant de les Illes Balears ho percep. Les dades de la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics de les Illes Balears, revisada l’any 2018, mostren una pèrdua constant de parlants habituals de català. A les darreres dècades, el percentatge de persones que fan servir el català com a llengua principal ha caigut per sota del 40%, i la transmissió familiar també s’ha reduït considerablement. Un estudi demoscòpic recent, sobre la joventut illenca, insisteix en la delicada situació del català, especialment, en aquest segment de la població. Només el 20,4% té el català com a llengua materna, enfront del 47% que hi té el castellà.
Els factors que ens han dut a aquesta situació són diversos, però potser els dos més rellevants han estat la manca de polítiques lingüístiques efectives de foment de l’ús de la llengua, entre els autòctons i els nouvinguts, i el daltabaix demogràfic que han viscut les nostres illes, sobretot, en les dues darreres dècades. Els discursos polítics de la dreta que ens governa, esperonada per uns socis d’extrema dreta que fan de l’odi a la nostra llengua la clau de volta del seu ideari polític, han posat en la diana la llengua catalana com a causa de tots els mals que ens afecten –recordem l’eliminació del requisit de català a la sanitat pública, per justificar la manca de professionals– han contribuït a reforçar la idea que el català és prescindible, una llengua de segona.
La primera autoritat de les Illes Balears no pot fer-nos creure que no és conscient d’aquesta realitat. Parlar de convivència lingüística a les Illes Balears és un eufemisme que oculta la situació real de conflicte i substitució que viu el català. El Govern de Prohens té la responsabilitat d'actuar si realment creu en la convivència lingüística, perquè, ara com ara, les dades demostren que aquesta convivència és una ficció que encobreix un procés accelerat de substitució lingüística. Sense una intervenció política decidida, el futur de la nostra llengua es veu compromès. Només si el català esdevé necessari en tots els àmbits, se’n podrà garantir la supervivència.
