CORRENTIA

La profanació de l’angoixa

Si les persones que es dediquen a la política entenguessin que la seva activitat hauria d’anar adreçada al bé públic, i que aquest objectiu no s’ha de rebaixar a interessos de partit ni al favor dels més poderosos, aleshores viuríem en un món ara per ara desconegut. No es vol dir amb això que tots els polítics són iguals: només es poden fer seva aquesta fal·làcia les persones que han abdicat de la seva autonomia intel·lectual.

Les situacions límit no ens ensenyen gaire cosa, vist on hem arribat com a fruit d’una història feta d’hecatombes i desastres en general, amb escàpols parèntesis d’esperança més o menys fonamentada. Però aquestes situacions ens 'mostren' tant l’heroisme i la solidaritat dels humans com la seva inapel·lable misèria moral.

Ho tenim cada dia en titulars i en la lletra petita que corre per les xarxes socials, mesclats la sang regeneradora i els contaminants més devastadors. Per què aquestes setmanes, mesos o el temps que sigui no podem reduir a l’estrictament inevitable el cabal d’angoixa, del sofriment i la mort? No n’hi ha a bastament amb aquesta realitat flagel·lada per un virus cec?

No és tan mal d’entendre que sobra tot allò que no sigui aportar informació veraç i elements per a una esperança raonable. També sobren les aparicions d’aquells que, simplement, es volen mostrar al públic, com va ser el cas del Borbó Felip VI, que ens va regalar un discurs ple de tòpics –demanà unitat i solidaritat. L’exemple dels sectors més abocats a protegir la vida en les circumstàncies presents hauria de ser guia moral suficient com perquè es tancassin en el silenci i l’absència totes les persones que aquestes setmanes es dediquen a crispar, a mentir, a alarmar la població. Són “ mala gente que camina y va apestando la Tierra”, en paraules d’Antonio Machado, conciutadans nostres que enverinen les aigües per crear estats de descontentament i desesperació generals.

S’ha de ser de l’avior de les hienes per afegir angoixa a l’angoixa, patiment al patiment, inquietud a la inquietud, en un temps en què ni els morts poden ser acomiadats en cap de les maneres que hem ritualitzat per entrar en un dol ordenat i reparador. Sobra molta gent a la palestra, el renou ens fa cruixir l’oïda. N’hauríem de prendre nota, perquè un dia hi haurà eleccions i podríem passar comptes.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF