Com pot ser que passi això?
Estam a punt de celebrar el segon aniversari de la invasió russa d’Ucraïna, un conflicte que sembla haver passat a un segon pla des del mes d’octubre, amb els atemptats de Hamàs i la comprensible, encara que desproporcionada, reacció d’Israel. Tot i que no era l’únic conflicte bèl·lic del moment, el 2022 l’opinió pública occidental es va endur les mans al cap amb les fotografies dels atacs a ciutats molt semblants a les nostres i amb nombroses víctimes civils de pell blanca, ulls clars i roba de marca. Des de l’octubre ens trobam davant un altre conflicte molt diferent i que ve d’enrere, però que ens ha posat davant els ulls imatges d’una especial crueltat, amb hospitals bombardejats, infants morts i dones violades. En ambdós casos veiem actes d’extrema violència que semblen no tenir cap sentit més enllà de provocar l’excés, la ràbia i la por de la gent. Davant això, és habitual sentir persones indignades demanant-se com pot ser que passi això en ple segle XXI.
Si hi pensam un poc, però, aquesta pregunta no deixa de ser absurda. Per què no hi hauria d’haver guerres al segle XXI, si sempre n’hi ha hagut? Sent realistes, no hi ha res que ens pugui fer pensar que els éssers humans al 2024 siguem millors persones que els que poblaven aquest planeta el 1924 o el 1024. Ara som més gent i, possiblement per això, es mata més gent a les guerres. Fins i tot diria que es mata millor que abans, més eficientment, però res més. Creure’ns moralment superiors als nostres avantpassats és, possiblement, un dels actes més sublims de l’estupidesa humana actual.
Malgrat tot, això no ens ha de dur necessàriament a acceptar la formulació més radical del pessimisme antropològic i entendre que l’ésser humà té una natural i inevitable inclinació al mal. És veritat que la crueltat humana sovint supera la de qualsevol altra espècie. Afirmar que les guerres ens fan més animals és una ofensa a la creació. Però el que també és característic de les persones és la capacitat d’anar en contra d’aquestes inclinacions més bàsiques i decidir fer el bé. Reconèixer aquesta capacitat és fonamental per a la convivència: només si tenim clar que, en general, tots podem triar no fer el mal, podem exigir a cadascun de nosaltres que respongui pel mal que hagi fet. I això és i ha estat sempre així, pertot arreu.
És per això que els conflictes bèl·lics que veiem a la televisió, amb una còmode distància, no són enfrontaments de comunitats alienes a nosaltres per no compartir els nostres valors culturals o el color de la pell, sinó situacions que es poden reproduir a qualsevol indret i amb molta més facilitat del que ens pensam. Les guerres, com els còlics i els requeriments d’Hisenda, poden aparèixer en qualsevol lloc o moment, i gairebé mai avisen abans. I quan ocorren, la nostra reacció no ha de ser demanar-nos com pot ser que això passi, sinó què podem fer perquè no passi de nou, evitant caure en llocs comuns carregats de perills, com repetir la famosa màxima de 'si es vol la pau, cal preparar-se per a la guerra'. Amb la nostra naturalesa, és més realista pensar en el principi dramàtic de Txékhov: si a l’inici de l’obra apareix una pistola a l’escenari, algú, abans de finalitzar el darrer acte, l’acabarà emprant.
