EscriptorEl Pi, aquesta formació en què és tan difícil veure-hi clar, ha pres una decisió que segurament l’allunyarà d’una part de la ciutadania, desitjosa de tenir un partit més o menys de centre –si és que això té algun significat– i d’adhesió inequívoca al país –una terra, una història, una cultura, una llengua, una memòria... I un pi de Formentor. Les terboleses de fa temps algú les hauria atribuït, es pot suposar, al pes que hi tenia Jaume Font, que pesa molt estigui on estigui i sigui on sigui. En Jaume Font era i tornarà a ser un polític d’idees males de moure, però és conseqüent. Ara, vist des de fora, sembla que un dels polítics més capacitats de l’illa, en Josep Melià Ques, hauria d’implementar en el grup un tarannà presentable onsevulla que es vulgui presentar –cartografiar els territoris per on la militància es pugui moure. Però, i invocant la llibertat de cada clova, El Pi ara fa colla amb altres grups ubicats, aparentment almenys, a sideral distància del centre i de l’assumpció del país com a principal argument de l’obra. La petita, però gran, tragicomèdia perpetrada a l’Ajuntament de Llucmajor ens deixa davant d’un Pi el qual no sabem on arrela ni on projecta l’ombra. Ja hi havia confusió als paratges de la política illenca? Idò tassa i mitja.
La cançó del dia: Indesinenter, de Raimon/Espriu.
Sap greu que caiguin les petites esperances en la política de país, unes més que les altres; i unes més a poc a poc i altres d’un sol cop. Res, que la pell ja és del llop.
