Opinió
Opinió 11/12/2020

Poetes i assassins

Melcior Comes
3 min

EscriptorArran de la mort de Diego Armando Maradona s’ha tornat a qüestionar fins a quin punt són defensables certes mostres d’aprovació pública cap a alguns personatges que, tot i haver destacat als ulls de molta gent, en la vida privada no han tingut un comportament ni exemplar ni remotament elogiable. Per als amants del futbol, Maradona és un geni, l’autor de proeses amb la pilota que el posen a l’altura dels més grans d’aquest esport. Per a un argentí, a més, és algú amb una càrrega patriòtica majúscula, en tant que com a jugador de la selecció nacional va guanyar un mundial i va contribuir a l’autoestima del país, a més d’un símbol de fins a on es pot arribar –va néixer a un suburbi misèrrim– amb l’esforç i el talent esportiu. Que en la seva vida privada fos un desgraciat, i ideològicament tèrbol –amic de dictadors, però, ai, d’esquerres–, abusador d’esposes i drogoaddicte (tot i que això és una malaltia, i ningú no hauria de ser estigmatitzat) no ha impedit mostrar-li respecte i fins i tot reverenciar la seva traça com a futbolista fabulós.

Sovint sembla que la grandiositat esportiva ho fa tot disculpable, cosa que no s’aconsegueix amb cap altra manifestació de talent de cara al públic, sigui en música o literatura. Els 'maradonas' del cine, per exemple, han estat tots fustigats i moriran en la infàmia. Per no parlar dels literats… O potser veim l’esport com un fenomen desvinculat de la vida moral, al contrari de l’art, perquè l’esport és perfectament quantificable. Hom pot ser alhora el corredor més ràpid del món i un assassí –Oscar Pistorius–, i la primera cosa haurà de ser reconeguda –i no serà mai esborrada més que per un corredor més veloç. Potser si sabéssim apreciar l’art de la mateixa manera que l’esport –amb el mateix grau de passió encegadora– podríem acabar disculpant els artistes de les seves misèries com a persones, cosa que no es fa mai en els últims temps. Que potser els discs de Plácido Domingo sonen pitjor ara que sabem que és un abusador? Potser sí, almenys a certes orelles. Però ai, els gols de Maradona…

Certament, el més sensat seria poder elogiar i alhora criticar aquestes figures tèrboles. No caure en la simplificació de posar-les al sac dels dimonis o dels sants, i que això ens alliberi de provar de pensar-les amb tota la seva barroera complexitat i terbolesa. Fins i tot hauria de ser possible elogiar i criticar, visitar la tomba d’un d’aquests monstres divins i escopir-hi alhora que se’l plora. Ni negar-se a veure les seves misèries ni fer únicament èmfasi en les seves infàmies: mirar-los des de tots els punts de vista, i potser arribar a besllumar que només podien ser genis perquè eren a l’hora insegurs i dèbils, que només podien ser excel·lents en moltes coses perquè en d’altres coses eren iguals a qualsevol altre mascle de classe baixa, fill de la cultura del vici i de l’abús. Sovint només podem entendre la grandesa si feim l’esforç de veure que s’assenta sobre el fang, la mediocritat i la vergonya.

stats