La poesia de la vida, una mirada diferent
Fa poques setmanes anàrem a Ca n’Oleo per escoltar les belles i sàvies paraules de Joan Francesc Mira. La xerrada va transcórrer sota l’atenta mirada del retrat de Dante Alighieri, de Sandro Botticelli. La mirada de Dante té un tret de follia tranquil·la. Ho vaig acabar d’entendre quan Mira ens va explicar que La Commedia, rebatejada per Boccaccio com a Divina Commedia, era un convit a la poesia de la vida, també a convertir els rems en ales, per un vol boig. La virtut i el coneixement són els objectius de la vida, insistien Dante i Mira alhora.
La poesia de La Commedia, malgrat la seva complexitat, en contraposició a la tragèdia del món actual, va contribuir a fer la transició del pensament medieval al renaixentista. Potser per aquesta raó i d’altres, quan parlam de poesia la relegam a una dimensió profunda, a alguns pocs a qui se’ls anomena poetes –com el mateix Dante- , persones una mica marginals a qui es considera entre ‘rars’ i dotats. Una comprensió certament reductiva, ja que la poesia té tant a veure amb el que vivim cada dia, que fins i tot la fa possible.
Tots tenim, des de la naixença, un nucli ‘secret’, quasi sagrat, que si bé s’origina amb el que serà la nostra part sàvia, igualment té a veure amb la nostra part boja. Aquesta certa follia és la que trobam omnipresent a les obres de William Shakespeare, La Commedia de Dante i El Quijote de Cervantes, que les converteixen en úniques i meravelloses. Aquest nucli, segons prengui la vida, pot anar assecant-se fins a quedar mort, i llavors la vida es converteix en pura prosa; o fent-se com una doble pell que ens fa únics i ens dona la llum de saber descobrir el que no es veu a simple vista, aquell misteri de la vida, el misteri dels altres.
Descobrir la poesia que amaga la vida consisteix, bàsicament, a saber veure la part oculta de les coses, és a dir, fer visible allò que és invisible. Aquest saber veure “allò invisible” dels altres és el que ens atreu veritablement. Sense aquesta possibilitat no seríem el que som. Les persones molt ‘compactes’, senceres, les que no tenen encletxes i ho saben tot tenen dificultat per treure la seva poesia, la seva fragilitat. En aquest saber descobrir el misteri, i l’altra cara de la vida, interactuen a parts iguals el nostre dins i el fora de cadascú. Ara que ho pens, fins i tot aquesta incitació a descobrir la poesia que amaga la realitat també és una qüestió de clima, com diria el mestre Rafel Servera i Blanes.
Record una frase escrita per Mercè Rodoreda que deia: “Qui és feliç no té història”. Ara ja sabem que sense viure la pròpia fragilitat, les contradiccions, sense la poesia de la vida i dels polsims de bogeria necessari, quasi res no té sentit; deixam de tenir història pròpia. Qui sap si la poesia és un convit a viure amb menys tragèdia i més comèdia?
Pere Perelló és escriptor
