Poemes a Heràclit

PalmaHeràclit està present dins l’àmbit literari català a través de Joan Brossa i especialment de Josep Palau i Fabre, admirador del filòsof efesi i la seva doctrina del foc i la flama eternament encesa. El seu interès dona com a fruit el llibre La claredat d’Heràclit (Accent, 2007), una interpretació molt personal, especulativa i extraacadèmica dels fragments conservats, que persegueix donar un sentit unitari i evita l’estricta versemblança històrica. L’Heràclit de Palau i Fabre és solitari, desconfiat dels seus contemporanis, religiós, aristocràtic i superb, confiat del seu logos, convençut de la superioritat de la mort i la destrucció sobre la vida, i de l’acció constant de la violència com a llei de l’univers.

El poema de Brossa A Heràclit diu així: “Em faig fort a terra i no conec límits / del pensar. No sé qui són les roques. / Xiulet les flors a l’altra banda dels límits / i penjo el meu fanal fart de roques. / Mou el moviment certs límits; / posa cristall el vespre en unes roques./ L’horitzó es refugia en quatre límits / i tinc darrere meu fullatge i roques. / Avanço i em despullo de les flames / del foc que ara xiscla a sobre l’aigua. / Un roure corpulent alça la Terra. / D’un buf temporal fa caure a terra / els auguris que l’home escriu a l’aigua / intentant fer signes d’unes flames”.

Visió ontològica

En el poema, Brossa juga amb elements que es corresponen a la visió ontològica d’Heràclit de la realitat com a lluita de contraris. Així, les roques representen l’inamovible, mentre que l’aigua és un símbol del canvi. Aire i foc mesclats. Des del jo poètic, es pot interpretar com un intent d’explorar els límits del pensar, entesos com a barreres obertes; i en un sentit més general, representa la tensió entre la necessitat de donar significat i imposar ordre a la natura i la incertesa i provisionalitat del coneixement humà que desapareix tan aviat com s’expressa per escrit esborrat per l’acció de l’aigua.

Dins l’àmbit literari català, destaca l’assaig titulat La claredat d’Heràclit (Accent, 2007), del poeta Josep Palau i Fabre. Es tracta d’una incursió en l’àmbit de la filosofia antiga que consisteix en un exercici ben singular de substituir el llenguatge fosc del filòsof per la claredat del poeta a través de la formulació de preguntes que s’imagina que precedeixen cadascun dels fragments conservats del filòsof presocràtic, i a les quals li sembla que donen resposta. A més, el poeta ofereix la seva pròpia interpretació dels fragments en forma de comentaris breus. Així, l’estructura de l’assaig convida el lector a fer una lectura a tres nivells, a anar de les qüestions a les respostes (els fragments) i als comentaris.

L’interès de Palau i Fabre pels presocràtics i Heràclit, en particular, prové de les classes del professor Zubiri a la Universitat de Barcelona. El poeta ens presenta un Heràclit escèptic envers la religió oficial dels efesis, que renuncia a formar part de la casta sacerdotal que dirigeix el culte i les cerimònies d’Eleusis en honor a Dèmeter, que li correspon per naixement, i l’elecció a venerar altres déus vinculats a l’oracle de Delfos. Aquest transfuguisme li permet especular amb la possibilitat que tingui a veure amb el menyspreu que sent pels seus conciutadans efesis a causa de la seva ignorància i vulgaritat.

L’Heràclit de Palau i Fabre exerceix activament d’oracle, se sent intermediari dels déus, assumeix amb entusiasme aquest paper i dona respostes enigmàtiques a les preguntes d’aquells que se li adrecen, perquè com ell mateix diu en un dels fragments: “El déu que té l’oracle a Delfos no parla ni dissimula; tan sols indica”. Segons aquesta interpretació, els fragments d’Heràclit passen a ser considerats respostes oraculars, i les preguntes formulades per Palau i Fabre són coherents amb aquest esperit i abasten qüestions sobre la naturalesa, els cultes i la religió, la cosmologia, el coneixement humà, l’ètica de la felicitat, la justícia i la política. També valora la saviesa, la filosofia, i la poesia,

D’entre tots els fragments heraclitians comentats per Palau i Fabre he seleccionat només aquells en què parla de la poesia i dels poetes Hesíode, Homer i Arquíloc, que són els fragments 25, 40, 42, 56 i 57, segons la notació de Diels i Kranz.

Palau i Fabre pren el fragment 25 d’Heràclit que diu: “Com més grans són els morts, més grans els destins que obtenen”, com la resposta a una pregunta sobre el destí dels guerrers morts en combat. En el seu comentari, no pot evitar pensar en la Il·líada i els herois homèrics, i presentar-los com a uns guerrers que cerquen tenir una mort gloriosa que els permeti perviure en la memòria del seu poble, i aspiren a fer créixer la seva grandesa més enllà de la fama en vida. La interpretació de Palau i Fabre es podria completar afegint que la conducta dels guerrers homèrics representa un model ètic a seguir.

En el fragment 40, Heràclit diu que “el fet d’aprendre molt no instrueix la intel·ligència. Si no, hauria instruït tant Hesíode com Pitàgores; tant Xenòfanes com Hecateu”. A partir d’aquesta sentència, Palau i Fabre es demana si l’estudi està vinculat amb la saviesa. Segons el poeta català, Heràclit està distingint entre els erudits o saberuts, que són aquells que han acumulat un gran feix de coneixements, i els savis que han estat capaços de desenvolupar la intel·ligència. Sembla com si volgués esmenar la classificació d’Heràclit i establir una frontera entre els quatre, i readmetre des d’una visió moderna Pitàgores i Xenòfanes, entre els savis.

Repugnància pels poetes

Si algú dubta del menyspreu que Heràclit sent per la poesia i els poetes, ha de llegir la proposta de marginar i maltractar físicament Homer i Arquíloc en les seves paraules: “Homer mereixeria ser expulsat dels jocs i bastonejat; i Arquíloc, també” (fragment 42). Per a Palau i Fabre es tracta de la resposta a la pregunta “no hem de considerar i venerar el gran Homer com un dels nostres savis?”. No fa falta llegir el comentari per concloure la repugnància que li provoquen els poetes, i la desconsideració per ser l’antítesi dels savis.

Precisament, una de les principals crítiques que Heràclit dirigeix contra Homer (fragment 56) és que prendre’s seriosament la seva poesia és d’ignorants, perquè enganya com els sentits, ja que fins i tot uns nins pollosos l’haurien enganyat. Amb aquesta visió contradiu la veneració dels grecs per Homer, a qui consideraven un savi. En el fragment següent, el 57, fa extensiva la mateixa acusació a Hesíode, “un home que no sabia distingir el dia de la nit”.

Val la pena reflexionar sobre el fet que les opinions que Heràclit vessa sobre la poesia s’oposen frontalment a les lectures contemporànies que fan passar Heràclit per ser un filòsof que s’expressa poèticament, a causa del seu estil i manera de dir les coses, i hauríem de projectar la nostra sorpresa per l’interès que sent el poeta Palau i Fabre pel filòsof Heràclit, un renegat de la poesia.

En darrer terme, la interpretació personalíssima de Palau i Fabre, derivada d’un mètode de reconstrucció inversa, xoca frontalment amb la tesi del filòsof espanyol Agustín García Calvo, segons la qual els fragments textuals d’Heràclit formaven part d’un llibre perdut, que segons el testimoni de Diògenes Laerci era un estudi sobre la realitat dividit en tres parts: la primera era un tractat sobre les coses; la segona versava de política; i la tercera s’ocupava de qüestions religioses. El contrapunt de García Calvo no lleva cap mèrit ni resta interès a l’aproximació intuïtiva de Palau i Fabre, ja que s’ha d’entendre com un experiment literari i hermenèutic.