26/02/2021

Plany de febrer

4 min
Pluja al parabrisa d'un cotxe.

Això de poder escriure només una vegada al mes fa que un no pugui seguir el pas del temps com li agradaria. Hauria volgut parlar de l’aniversari de Josep Carner, que va néixer el dia 9, i per això he titulat aquest paper amb el títol d’un poema seu, un poema preciós. Hauria volgut parlar del Dimecres de Cendra, de la celebració litúrgica del començament de la Quaresma i del poema de T.S. Eliot. Dels records que em porta el Dimecres de Cendra, de la ditada al front que ens posava el capellà a la missa matinal del col·legi mentre deia allò de pulvis es et in pulverem reverteris, que vol dir “ets pols i a la pols tornaràs”. Aquella cendra la feien amb les palmes i palmons i les branques d’olivera que s’havien beneït el Diumenge de Rams anterior. Tot es lligava. La roda de l’any litúrgic girava sense parar. Era el primer dia d’abstinència, de peix, com es deia. Habitualment, bacallà. I com que el peix és poca cosa, s’havia de completar la dieta amb brunyols. Pastosos, amb un punt de matafaluga, ensucrats, reforçaven el dinar que havia començat amb pèsols ofegats, sense porc, evidentment, o amb una truita d’espàrrecs de marge. Temps feliços! Després de dinar, el ritual seguia amb el passeig per Sant Daniel a collir violetes. Ara fa anys que no puc anar-hi, però una amiga meva cada any hi va per mi. En cull un bon pom i el porta a casa de la meva germana. És una tradició que fa un quart de segle que dura. M’hauria agradat parlar de les raconades humides de la vall, prop de la plaça dels Músics, de les clapes que s’hi fan de violetes d’un lila una mica esblaimat, d’un perfum trist de nostàlgia. Potser l’any vinent. 

Josep Carner i Émilie Noulet a l'aeroport de Barcelona, el 1970. El poeta tornava a Catalunya després de més de 30 anys d'absència.

M’hauria agradat parlar de la Celebració del Niu, que, cada any, ens reuneix a una colla d’amics al Motel Empordà, sempre al febrer, sobretot abans de Quaresma, en record de Modest Prats. El Niu és aquell plat una mica esbojarrat, aquella mena de suquet de bacallà, tripes de bacallà, peixopalo, morro de vedella i tords. I patates, evidentment, que sempre acaben sent el més gustós. I allioli, per si la cosa no tingués prou substància. Tampoc n’he pogut parlar quan tocava perquè demà s’acaba el febrer i totes les fites del mes han passat i m’han deixat ple d’una insalvable tristesa. 

Potser ho fa el febrer i és per això que Carner escriu el seu plany. Carner diu que al febrer el cel és hostil i que el sol, que encara no sap d’escalfar, és una flor malalta. I que les ombres dels que passen són tan primes que “un hom comença a creure que se’n va”. El poema acaba dient que els camins jeuen descoratjats. Aquesta sensació de descoratjament és la que em domina ara que, entre nostàlgia i violetes i ditades de cendra, escric aquest paper. Sort que cascades de mimosa em fan companyia i m’omplen l’aire de perfum empolsinat. 

Pràcticament el febrer ja ha passat. El dia 14 vam haver d’anar a votar en unes eleccions simbòliques de la nostra situació colonial. Quantes n’hem fet, ja? El 23, l’Estat i la monarquia van celebrar (sic!) el cop d’estat i paral·lelament això que en diuen “el poder judicial” va empresonar un poeta. I van començar les protestes. Els carrers de Barcelona es van tornar a omplir de bardisses incendiades amb la bellesa que té el foc sobre l’asfalt. Però hi va haver destrosses, es van saquejar botigues i les pedres sobre la façana del Palau de la Música ens van dir molt clar que en aquelles protestes hi havia qui s’aprofitava de tot plegat per atacar allò que fa més mal. Haurà estat un febrer curt, com ho és sempre, però intens. 

Jo m’he dedicat a pintar i a escriure i a llegir. Després de l’Autoretrat de Mozart, un llibre esplèndid de l’Albert Balcells en què, a través de fragments de cartes del compositor, triats i molt ben enllaçats i comentats, es teixeix una autèntica autobiografia, un llibre antic que ara he tornat a llegir, he començat el volum de John Eliot Gardiner dedicat a Bach. La música en el castillo del cielo és un llibre erudit, ple de notes (pel meu gust massa), però fascinant. Bach se’ns fa present en la vida quotidiana de la seva Turíngia natal, en els costums, en la família, aquesta xarxa de parents músics escampats per tota la regió. I per desintoxicar-me una mica, vaig llegint un llibre de Pasolini, Il caos. Són els articles que el seu autor publicava a la revista Tempo setmanalment i on parlava de política, de cinema, de literatura, de qualsevol fet. L’energia pasoliniana és el millor antídot contra l’apatia somnolent provocada per la pandèmia. Contra aquell descoratjament de què parlava Carner.

Narcís Comadira és escriptor i pintor

stats