La plaça del meu avi
Emeu avi patern va ser un dels que, a pic i pala, la van construir. Sempre que hi passo ho recordo. La plaça Espanya ja existia en el projecte d’Ildefons Cerdà, com un punt estratègic per comunicar la capital catalana amb les poblacions del Baix Llobregat. Tanmateix, la seva conversió en un indret clau de la ciutat no va arribar fins a finals del segle XIX, amb la urbanització del Paral·lel, la construcció de l’escorxador municipal de la Vinyeta i l’aparició de la plaça de toros de Las Arenas, l’any 1900, quan la plaça va definir un espai circular central, on es muntaven els envelats de la festa major d’Hostafrancs. I un altre espai allargat i enjardinat, que seguia l’eix de la Gran Via.
El mateix any que Las Arenas (cantonada amb el Paral·lel) va obrir el Palacio de las Arenas, un teatre que funcionaria fins al 1908, quan s’hi va calar foc. Coetanis seus serien els cafès de La Montera i La Pansa, dos establiments que es farien molt populars, on avui hi ha l’hotel Catalonia Plaza, amb una clientela bigarrada que encabia tractants de bestiar gitanos, aficionats als toros, obrers de la rodalia i noctàmbuls, enmig de venedors de loteria i d’articles de contraban.
La plaça es va inaugurar el 1908, coincidint amb la festa major d’Hostafrancs. A tal efecte es van cedir plantes i arbres del Parc de la Ciutadella per adornar-la. En aquella ocasió, els veïns van fer circular un full imprès com a protesta contra els dipòsits de fems, propietat de la Mútua de Propietaris per a l’Extracció de Latrines, que empestaven les rodalies. Una protesta que va trigar deu anys a ser atesa per l’Ajuntament, que els va traslladar a la veïna localitat de l’Hospitalet.
L’any 1909 el desaparegut Palacio de las Arenas va ser substituït pel Teatre España, que, a més d’acollir ball i espectacles de tota mena, va ser una de les principals sales que programaven combats de boxa a la ciutat. El seu escenari reunia ballarines de flamenc, com les gitanes d’Hostafrancs la Chicharra i la Patatetes. I a partir del 1911 va oferir també projeccions de cinema, sota el nom de Gran Cinematógrafo España. Llavors la plaça era la continuació natural del Paral·lel, un lloc ple d’animació que acollia revetlles, concerts de música i fires. Aquell mateix any també obria el cafè Al Cantó i el cinema Bohème, xamfrà amb la Creu Coberta, que després es traslladaria a la cantonada amb el carrer Béjar. Un altre dels desplaçats seria el niu d’art El Tupinet, que acabaria a la carretera de Sants.
L’any 1913 hi va obrir de manera efímera el Cinematógrafo Montera i s’hi va celebrar l’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques, amb motiu de la qual es va tornar a remodelar la plaça. Inicialment sota el projecte de Josep Amargós, tot i que finalment se’n va fer càrrec Josep Puig i Cadafalch. Un projecte continuat per Ferran Romeu i Antoni Darder, amb què es van fer els dos palaus porticats situats a banda i banda de l’avinguda Reina Maria Cristina. Aquell mateix any, l’estàtua a Pi i Margall del Cinc d’Oros va estar a punt de traslladar- s’hi. I l’asfaltat va ser encarregat a la Sociedad Fomento de Obras y Construcciones.
Els anys 20 es van crear les estacions subterrànies del Metro Transversal i dels Ferrocarrils Catalans, així com la font monumental de Josep Maria Jujol, dedicada als mars Mediterrani, Atlàntic i Cantàbric; els hotels d’obra vista per a l’Exposició Internacional del 1929, i les torres venecianes de Ramon Reventós. A partir d’aleshores la plaça Espanya es va convertir en l’espai que coneixem avui, un important nus de comunicacions i porta d’entrada a la muntanya de Montjuïc, que a mi sempre em porta records familiars.
