Pistoles d’aigua beneïda
Corren un seguit d’imatges per internet en què es veuen uns capellans celebrant un baptisme. La cosa no tindria més interès si no fos pel 'detall' que els clergues bategen les criatures amb pistoles d’aigua òbviament beneïda des d’una distància que la pandèmia de covid feia obligatòria. Veure un capellà apuntant i disparant una arma, encara que sigui de joguina, contra un infant menut, fa una certa impressió, però aquesta només ha estat una més de les 'extravagàncies' que la pandèmia va portar sota el braç, amb tot el seu embolic de prohibicions, temences racionals i paranoies. ¿Fins a quin punt la pandèmia ens haurà canviat certs costums, o ens haurà obert els ulls a un seguit de prevencions que quan el virus ja no tingui cap importància quedaran entre nosaltres arrelades?
No són poques les persones que continuen anant amb mascareta pels carrers –tot i la calorada–, o que se la posen a llocs tancats, i que de forma preventiva miren així d’estalviar-se un contagi que, si es produeix, pot no ser trivial. Al transport públic, se suposa que ens les hem de posar, però a Barcelona, i suposo que també a d’altres capitals, els turistes no se la claven mai, com si el fet d’estar de vacances relaxades els alliberés de preocupar-se per la salut dels altres.
Tanmateix, les persones que treballen a la restauració, de cara al públic, no se les treuen, i van de taula en taula, o s’estan rere la barra amb el drap davant de la boca. Em demano si aquesta prevenció davant dels que 'toquen' el menjar i les begudes dels altres també romandrà entre nosaltres, també quan ja no hi hagi contagis, per bé que mai hem sentit cap història de ningú que s’hagi encomanat el virus en un restaurant.
És ben cert que el virus no ens ha fet millors persones, com es va voler conjecturar durant els mesos més foscos de contagi, quan cada dia morien centenars de conciutadans. Algú esperava una mena de revolució moral, com si de sobte descobríssim la necessitat de cultivar allò que Michael Ignatieff en diu 'les virtuts col·lectives'. En circumstàncies d’estrès social sorgeix el millor i el pitjor de tots: hi ha entrega i generositat i sacrifici, però també corrupció (la pandèmia com a excusa per fer-se ric amb contractes d’urgència per a l’administració sanitària…), enganys a la Seguretat Social i d’altres formes de picaresca.
Dins el món de l’educació pública, però, s’han donat canvis que no s’han pogut mantenir, com una baixada de ràtios d’alumnes per aula, que ja tornaran a pujar l’any vinent. Però en molts d’altres àmbits, les classes virtuals s’han normalitzat, i s’ha vist que hi havia formes de contacte innecessàries, o que no és tan mala idea assistir a certes classes o conferències des de casa, còmodament, així com a rodes de premsa o presentacions de llibres. Amb tot, el llegat més corprenedor de tot l’enrenou del virus és l’explosió d’irracionalitat paranoica, la desconfiança envers la ciència, la neurosi d’alternar entre la conformitat passiva i el recel fanàtic davant cada petita cosa que se’ns suggereix.
Melcior Comes és escriptor
