30/09/2021

La pista del Prat i els vicis que no canvien

3 min
Els aeroports encara funcionen a mig gas, però algunes aerolínies ja tornen a contractar treballadors.

Tot viatjant en avió, em cauen a les mans alguns diaris que no acostumo a llegir. Alguns de Barcelona. Previsibles columnistes de la Barcelona tòpica i benpensant continuen ancorats en la famosa pista non nata. Mostren una obstinació molt viva a l’hora de quantificar allò que l’economia catalana perdrà per no allargar la pista. No s’adonen del ridícul. Un país que esmerça tants esforços en quantificar el creixement del PIB basant-se en l’allargament d’una pista d’aeròdrom és, ja em perdonaran, un país prim. No estem davant d’un país petit. Països petits ho són Bèlgica, Suïssa... No senyor, el nostre és un país restret on les classes influents –que no m’atreveixo a qualificar d’elits– no l'ajuden a orientar-se cap a allò que és important.

Vaig dedicar dos articles al tema de la pista . No vaig entrar en apuntar-me a cap dels bàndols. Només em vaig preguntar: realment fa falta? Si hi ha excés de passatgers penso que poden ser derivats cap a altres aeroports –de fet, ens sobren turistes–. I pel que fa a convertir Barcelona en centre de res, no crec que depengui, en primer lloc, de l’allargament d’una pista. Vaig voler significar en els meus articles que la discussió que ens convé no s’ha de centrar en l’allargament de res si abans no s’implementa la correcta administració dels recursos. Si realment fa falta allargar res o no, s’hauria de determinar després d’una bona gestió. I ho haurien de sentenciar uns bons administradors, no pas un sistema que la realitat s’encarrega de demostrar incompetent. He vist els aeroports més enlluernadors, més ben dotats, en països perfectament subdesenvolupats. És una regla universalment comprovada que els ineptes acostumen a afirmar que tot aniria bé si tinguessin més recursos. Per tant, crec que la via d’injectar diners a instal·lacions mal gestionades equival a anar abocant insensatament oli a una maionesa tallada.

Tanmateix, el més desesperant és que passen els decennis i els vicis continuen. Me n’adono tot rellegint el senyor Joan Sardà Dexeus –que, per si algú no ho sap, és un dels pares, sinó el principal, del Pla d’Estabilització espanyol, que el 1959 va portar-nos a abandonar el camí del subdesenvolupament i a liberalitzar l’economia per internacionalitzar-nos–. Sobre els defectes espanyols deia: “La qüestió bàsica resideix en la manera de gastar els diners, tal com fa l’administració, i que és un dels grans problemes del subdesenvolupament espanyol. Per exemple, es construeixen, concretament a Madrid, grans edificis oficials aparatosos, com les escoles tècniques i d’altres. Bé: s'hi entra i no hi ha ni professors ni biblioteques. Amb exemples, però, empetitim el problema. La veritat neta i pelada és que l’Administració sembla, en el sector públic, ineficient i baixa de sostre”. Això tenia el coratge de dir-ho el senyor Sardà Dexeus l’any 1967. Ara potser on hi diu Madrid podria afegir-hi Catalunya. Parlem de línies d’alta velocitat? ¿D’estacions d’estètica “Camp de Tarragona” en lloc de ser “Aeroport de Reus” fruit del més pur localisme provincià? I si pretenen fer-ho encara més nostrat podem parlar d’aeroports d’estètica Alguaire.

Siguem seriosos. Si ara ploguessin del cel 1.700 milions per ser gastats en infraestructures a Catalunya, ¿vostès realment els gastarien en allargar la pista del Prat? Per què he de donar per bona una inversió errònia o extemporània? ¿Simplement perquè els diners venen de fora quan, en realitat, són nostres? Em recorda els pobles que, amb quatre habitants, tenen pavelló esportiu (altrament dit cultural) i no es fa servir per res útil pel simple fet que no feia falta. “Tant fa, el va pagar la Generalitat!”, raonen els de l’ajuntament. I? Gastar-se 1.700 milions en allargar una pista d’aeròdrom pot estar molt bé depenent del país i de l’objectiu, però d’una cosa estic segur: no figuraria al capdamunt de la despesa de cap país seriós que pateixi les mancances en infraestructures que tenim a casa nostra.

Aquells que projecten influència en l’estat d’opinió catalana estan obligats a fer l’esforç d’aconseguir que la població miri més enllà de la punta del dit quan els governants assenyalen. Valdria més deixar de fer-se el barceloní simpàtic. L’allargament de la pista del Prat no és un afer sobre ecologisme enfrontat al creixement desconsiderat. Malgrat que els de sempre hagin portat la discussió al terreny dels dos bàndols irracionals, per purs interessos. Partidistes els uns –els ecologistes i altres oportunistes ad latere–, perversament interessats els altres –sobretot les patronals apòcrifes–. Cap, però, al centre del debat racional, ni dels interessos del país.