El pes (real) de la cultura

Que la cultura generi el 3,2% dels llocs de feina i representi un 2,1% del pes de l’economia a les Balears pot sorprendre uns i altres. Per a alguns, és molt més del que s’imaginaven en un territori que se sap de monocultiu turístic. Per altres, el tant per cent és decebedor si es compara amb la vitalitat de l’oferta cultural que hi ha arreu de les Illes. Per als primers, aquestes xifres són una porta que s’obre a l’esperança. Per als segons, només confirmen la gran precarietat d’un sector que sobreviu més per passió que per qüestions que s’assemblin a la sostenibilitat.

Qualsevol que segueixi mínimament la vida cultural de les Balears sap que hi ha activitat diària i a tota hora. Presentacions de llibres, conferències, cinema, teatre, dansa, concerts, festivals, llibreries actives, clubs de lectura, exposicions, galeries, museus, editorials petites però constants, institucions culturals que no aturen de programar, monuments oberts i un llarg etcètera. L’oferta podria ser millor, és clar que sí, però proporcionalment a la mida del territori, no és poca. I, tanmateix, aquest moviment incessant no es reflecteix en el pes econòmic que hauria de tenir.

La raó és més que coneguda: manca de professionalització i molta precarietat, molta. Poquíssimes presentacions de llibres paguen qui presenta el llibre, per posar un exemple ben clar. Molta gent treballa en distints àmbits de la cultura, hi posa el seu temps i hi aporta coneixement, però tot això no consta enlloc. No suma en els comptes de l’ocupació ni tampoc en el PIB, enlloc. És feina invisible que sovint costa doblers a qui la fa, malgrat que sosté bona part del que anomenam ‘indústria cultural’.

Això ens du a un altre problema: la manca de dades completes i fiables és clamorosa. Les estadístiques actuals no recullen tota la dimensió del sector, ni estan ben recollides. L’ocupació real és molt més alta del que indiquen els informes. I mentre no hi hagi una radiografia fidedigna, és impossible fer-ne un diagnòstic rigorós i, encara menys, un pla per posar-hi remei, ni que sigui començar a posar-n’hi.

Encara queda molt de camí per fer. Però si a algú d’aquesta terra li sembla que la indústria cultural està agafant un pes considerable, caldria dir-li que podria pesar molt més si se la tingués en consideració com cal, propiciant-li condicions laborals dignes i recursos econòmics i tècnics adequats, almanco suficients. També es faria el possible per augmentar-ne el pes si es valoràs realment tot allò que genera –no només en termes de PIB, sinó sobretot com a motor social, educatiu i identitari.

Només augmentant-ne la consideració i els recursos podríem parlar, amb propietat, del que pesa la cultura. Perquè no és el mateix la indústria cultural que la cultura: aquella que ens explica, que ens connecta i que, fins i tot enmig de la precarietat, continua sostenint la nostra manera de mirar el món.