Pere Sampol: ara més que mai

Més enllà dels èxits polítics aconseguits des del poder institucional –batllies, carteres en consells insulars i en governs autonòmics, vicepresidències i presidències, etc.–, la fita més gran aconseguida pel PSM al llarg dels seus prop de cinquanta anys d’existència va ser posar sobre la taula debats, idees i conviccions que, sense el concurs dels nacionalistes i ecologistes d’esquerres, la vida política balear hauria silenciat, arraconat o negligit. En aquest sentit, es pot dir que el PSM va tenir molta més influència que poder.

Un dels protagonistes d’aquest èxit del PSM va ser, sense cap dubte, Pere Sampol Mas, que no només va ser cap de cartell en nombroses conteses electorals sinó que, a més, va ser el primer vicepresident mallorquinista d’esquerres en un govern balear, igual com va ser el primer senador mallorquinista d’esquerres a Madrid. Sampol, un home carismàtic amb una concepció combativa, estoica i irònica de la política, amb una capacitat oratòria molt superior a la mitjana, ho resumia amb contundència, sense cofoisme, però amb ganes de reivindicar la feina feta: “El PSM ha estat providencial perquè ha condicionat la vida política d’aquesta terra. Sense el PSM, avui les Illes Balears, políticament, no serien gaire distintes de qualsevol província castellana, amb una cultura folkloritzada i la llengua catalana arraconada a l’àmbit familiar, com en temps del franquisme”.

En parlar dels seus inicis en la política, Sampol solia destacar la importància de l’Obra Cultural Balear. Va ser, primer, com a militant del PSAN, i, després, essent un dels socis fundadors de la delegació de l’OCB de Montuïri, que Sampol va entrar en contacte amb la política. Tant al PSAN com a l’OCB, ja hi va trobar tot el que sempre, des del principi fins al final i amb una coherència insubornable i una fortalesa granítica, va marcar la seva trajectòria: la defensa de la llengua i la cultura catalanes de Mallorca, la justícia social, la consciència que calia tenir cura del país, és a dir, del territori i de la gent que l’habita.

Sampol va regir-se ideològicament per una triple brúixola, la que sempre va vertebrar el PSM: nacionalisme mallorquinista-catalanista, progressisme (en el sentit més ampli de la paraula, que incloïa des del roig fort marxista fins al vermell rosat de la socialdemocràcia d’ordre) i ecologisme. Una característica estructural tant de la personalitat de Sampol com de la idiosincràsia del PSM va ser la capacitat d’incorporar o de vincular-se amb tot tipus d’associacions, persones i entitats que no formaven part pròpiament del partit, des de la Unió de Pagesos fins al GOB i, també, nombroses candidatures municipals independents. Sampol ho explicava així: “Va ser als 80 que el PSM es va convertir en la veu de tutti quanti. La veu de la justícia social, del món cultural, de l’ecologisme... De tota la gent que necessita que en el Parlament parlin d’ells i per ells i no tenen ningú que ho faci”.

Igual que tants altres companys seus de militància, caps visibles o treballadors anònims i ferms de base, Sampol hagué de superar la travessia del desert dels 80, quan la piconadora del PSOE de González ho triturava i s’ho engolia tot. Durant aquells anys, varen ser molts els moments que el PSM va estar a punt de desaparèixer, amb escissions i gent que partia per anar-se’n al PSOE. La convicció que calia un partit autocentrat, no subsidiari de les forces madrilenyes, va permetre al partit de sobreviure. Curiosament, la fidelitat del PSM a les tesis nacionalistes va ser el que va permetre a la formació nacionalista de mantenir unes posicions més progressistes. Sampol sempre tengué clar que la renúncia als principis nacionalistes per ser d’esquerres igual que ho era el PSOE, un partit espanyol de poder i d’ordre, significaria desnaturalitzar-ho tot, tant la ideologia nacional com la progressista.

Sampol recordava que no varen ser pocs els polítics i intel·lectuals d’esquerres que varen passar-se a les files del PSOE i que no perdonaren mai, als del PSM, que no s’haguessin rendit igual que ells. “Els molestàvem perquè érem la seva mala consciència –va dir-me Sampol–. La nostra existència [del PSM] els recordava diàriament que aquelles polítiques que el seu nou partit [PSOE] rebutjava per impossibles sí que es podien dur a la pràctica, i sobretot que aquell projecte del qual ells havien fugit continuava existint”.

Després de la travessia del desert dels 80, arribaren els èxits dels 90. Amb Sampol com a cap de cartell, el PSM va obtenir a les eleccions del 1995 els millors resultats de la seva història, que li permeteren tocar poder autonòmic per primera vegada. I, després, hi hagué el Pacte de Progrés, que va aconseguir desbancar la dreta espanyolista del govern balear també per primera vegada des de la reinstauració democràtica. En aquell primer pacte, amb Francesc Antich de president, Sampol va ocupar una vicepresidència i va ser el conseller de Comerç i Indústria. Sampol va aconseguir que molts comerciants i industrials del país n’elogiassin i li agraïssin la feina. “Durant aquells quatre anys –deia Sampol–, l’exportació de productes industrials (calçat, confecció amb pell, artesania...) es va multiplicar per tres, no va tancar cap fabricant de sabates. En els meus anys de conseller, hi havia a Mallorca uns sectors industrials potents, que exportaven a la Xina i als Estats Units”.

Tot i la bona feina de Sampol i del PSM en aquell primer Pacte de Progrés, per una mescla de gregarisme subsidiari de la política madrilenya i de pur classisme i espanyolisme, a les següents eleccions el PSM va perdre el 25% de vots i una reedició d’aquell primer Pacte de Progrés va resultar impossible. A Sampol, però, encara li quedava un darrer i potent cartutx com a polític carismàtic i obstinat. Entre els anys 2007 i 2011, com a senador a Madrid per designació autonòmica, va donar mostres una altra vegada de la seva gràcia oratòria, del seu carisma, de la fortalesa de les seves conviccions, i va aconseguir que se sentissin a Madrid unes proclames, unes reivindicacions, uns greuges i unes idees que no s’hi havien sentit mai en boca d’un representant de la ciutadania de les Illes Balears. Una bona manera de conèixer la seva feina com a senador és el llibre Espanya no té remei (Documenta Balear, 2011), que aplega intervencions, parlaments i articles, i que compta amb un pròleg completíssim de Damià Pons que reconstrueix al detall tota la trajectòria política i tota la biografia ideològica –riquíssimes– de Sampol.

Amb els canvis sociodemogràfics brutals que s’han produït aquestes darreres dècades, en un món cada vegada més inestable i menys pluralista i més autoritari, les idees polítiques i les conviccions ètiques que varen regir tota la trajectòria de Pere Sampol –democràcia, nacionalisme lingüísticocultural ferm i inclusiu, justícia social, ecologisme– cada vegada ho tenen més difícil per prosperar i obrir-se camí. Però si una lliçó deixa la feina política de Pere Sampol és que tant se val si tot és difícil, tant se val si el context és molt hostil, si tens unes idees i unes conviccions, idò has de fer feina per defensar-les. Sampol recordava que, en un dels moments més difícils del PSM, el 1987, l’eslògan electoral del partit va ser: Ara més que mai. I que durant molt de temps, en manifestacions o en presentacions de llibres o conferències, en un moment o un altre sempre hi havia algú que pronunciava aquella frase com una forma d’identificació, com la contrasenya d’un pacte secret, com el codi d’una aliança irrompible. La mort de Pere Sampol, i sobretot la seva vida plena de convicció i de compromís i de feina incansable, deixen precisament aquest llegat: contra l’adversitat, més convicció i més compromís i més feina que mai.