Què els passa amb Pedro Sánchez?
No sé què els passa als mosqueters de la dreta amb Pedro Sánchez. Servidor no el situaria entre els grans governants del nostre temps, ni tan sols entre els grans governants espanyols, que no farien gaire bon paper a una història que no fos la d’Espanya. Pedro Sánchez em sembla d’una mediocritat assenyalada, per més que en el seu partit no hi ha gaire per triar. És difícil saber on vol anar. Així i tot, la societat espanyola es beneficiarà d’algunes lleis que ell i el seu govern han encaminat: lleis d’aquestes que l’esquerra imposa (divorci, avortament, etc.) amb una oposició brutal de la dreta, que, tanmateix, no les aboleix quan guanya el poder. Fa el gest de remoure’n qualque paràgraf, però bé que alguns dels seus membres es divorcien o acompanyen la filla a una clínica privada per evitar un naixement inoportú.
Tot plegat és molt humà –la humanitat es manifesta amb el millor i el pitjor de l’espècie. També ho és, segurament, aquesta campanya virulenta contra Pedro Sánchez armada per la dreta, sense que Pedro Sánchez hagi involucrat Espanya en una guerra il·legal ni s’hagi vist embrutit en el llot dels pares polítics dels que ara l’ataquen. Què ha fet Pedro Sánchez perquè tot un escamot de polítics i de columnistes, sovint més mediocres que ell, el passin per la pedra? La dreta s’ha afartat de retòriques anti-Sánchez, cosa que tendria sentit si els que ho han fet haguessin demostrat ser-li superior en el govern, en la política o en la moral. Però quan llegeixes, per exemple, que Pedro Sánchez és “un pato cojo”, inevitablement et preguntes quins mèrits adornen la personalitat de qui es permet aquestes qualificacions. O quan llegeixes a Mallorca que votar Francina Armengol és votar Pedro Sánchez, lamentes que qui ha repetit l’eslògan en realitat podia donar molt més de si.
En fi, tanta ràbia, tanta ira contra Sánchez et fa preguntar com serien aquestes proclames si els mateixos les aplicassin als que al seu moment convertiren Espanya en el país més corrupte d’Europa sense que ningú, ni ells mateixos, hagin demanat perdó. O, simplement, hagin reconegut que visqueren una anys embolcallats en un gran bassiot de femta.
