Tot passa a Madrid
Marchena, Llarena i els seus còmplices ja han avançat que, digui el que digui el Tribunal Constitucional sobre la llei d’amnistia, ells faran com qui sent ploure, cosa que deixa en una situació d’indefensió provisional centenars d’imputats a causa del Procés (entre els quals no hi ha cap policia dels que van estomacar els votants: aquests van ser amnistiats els primers). També queden a l’espera Carles Puigdemont i Oriol Junqueras; l’un no pot trepitjar casa seva i l’altre està inhabilitat. No ha servit de gairebé res ni la llei d’amnistia arrencada amb fòrceps per Junts, ni les reformes prèvies dels delictes de sedició i de malversació pactades per ERC. El president del Parlament, Josep Rull, ha parlat de prevaricació; Junqueras, irònicament, ha acusat Marchena de “rebel·lió”; i l’exmagistrat Martín Pallín ha constatat que tenim jutges “insubmisos”, contradicció que només sembla possible a Espanya.
Un escàndol? Podeu comptar! Si aquesta mateixa setmana els diaris van plens de maniobres policials i periodístiques del PSOE contra el PP, i del PP contra el PSOE, amb els cossos de seguretat i els serveis secrets emmerdats fins al capdamunt. Espanya s’ha acostumat a viure en un estat de crisi sistèmica permanent i ningú no s’escandalitza per res. Feijóo, cap de files d’Ayuso i Mazón —per citar-ne dos— ha dit que Pedro Sánchez és “un capo mafiós” i li demana que plegui, cosa que el president no farà, perquè les enquestes donen una folgada majoria al bloc PP-VOX. És a dir, que les coses sempre poden empitjorar, com diu el vell adagi, i tot el que no aconsegueixin els partits catalans ara potser no ho aconseguiran mai. El PSOE sovint firma el que no pot ni vol complir, i els acords queden en paper mullat als tribunals, o a Brussel·les, o en qualsevol despatx del laberint burocràtic que és Madrid. I dels acords de més abast —les converses a Brussel·les amb relator, o la taula de diàleg entre governs— han quedat momificats... tret que Zapatero i Puigdemont treguin un incert conill del barret de copa.
I el PSC, mentrestant, està entossudit amb la política de la nyonya i la discreció, que no vol dir que no faci algunes coses, que consti; intervenir la DGAIA, per exemple, era una necessitat imperiosa després d’anys de gestió incompetent (com a mínim) per part dels seus anteriors responsables polítics, majoritàriament d’ERC; aquest és un afer que, un cop més, i deixant a part els casos de deixadesa o mala praxi, posa en evidència que les polítiques socials autonòmiques no estan a l'altura dels reptes plantejats per les recents onades migratòries. Per això, precisament, la qüestió s’ha d’abordar amb contundència, però sense escarafalls.
Calen diners, i com que el possible finançament singular de la Generalitat va per llarg, ERC es nega a aprovar els pressupostos i els socialistes han normalitzat el fet de governar a la menuda. El debat polític amb majúscules ha desaparegut de Catalunya com si fos un fresc de Sixena, no hi ha horitzó que no sigui el del mes que ve, i com a resultat tornem a dependre de la dinàmica manicomial de la política madrilenya, cosa que alguns desitgen, perquè contra el PP tot és més fàcil; però l’espanyolització de la nostra vida política pot fer créixer els extrems i convertir el Parlament català en un cafarnaüm ingovernable. Salvador Illa té sort que el PP no pot ni vol desprendre’s de la crosta anticatalanista, i que el sobiranisme està en un moment baix, sense lideratges forts, amb unes bases que prefereixen atacar-se entre elles, i l’amenaça latent de l’extrema dreta nostrada. Però aquest és un escenari que pot canviar ràpidament si PP i Vox arriben a la Moncloa. La història no es repeteix mai, com deia Mark Twain, però de vegades rima.
