Parlem de genialitat, Rosalía
Hi ha artistes que, quan troben la fórmula que funciona, s’hi aferren com si fos un salvavides. El mercat premia la repetició i castiga el risc. És més còmode copiar-se a un mateix que intentar obrir nous camins. Per això el nou disc de Rosalía, Lux, té un valor que va més enllà de l’obra concreta, molt més enllà d’ell mateix. La cantant catalana podria haver continuat explotant el camí que li ha donat fama, reconeixement i una pluja de milions. Però ella ha decidit fer el contrari: assumir la incertesa, prendre’s temps desconnectant-se de la dictadura de les discogràfiques, explorar llenguatges i registres desconeguts, exposar-se a errar.
Podrà agradar més o menys; podrà ser un treball més o manco aconseguit. Fins i tot podria ser –i no dic que ho sigui– un àlbum irregular. O tot el contrari, encertat de cap a peus. No parlam d’això. El que és important aquí és que per crear de veritat, i encara més per poder arribar a ser genials, cal tenir la valentia d’equivocar-se. Tots els artistes genials la caguen. La creació no avança sense la disponibilitat a esgarrar-la.
Però el risc, tot sol, no fa un artista. El risc tampoc no és un acte ingenu. Rosalía no improvisa, sinó que treballa des de l’ofici. I aquí entra en joc una idea que hauríem de reivindicar molt més sovint, sobretot en les llargues èpoques que duim confonent espontaneïtat amb talent i allunyant la joventut de tota tradició. Parlem de formació, de l’ofici. En aquest sentit, l’enyorat escriptor Guillem Frontera transcrivia una conversa amb el pintor Ramon Canet que aquí és gairebé un deure recordar: “Sense un bon domini de l’ofici, acabes anant per on possiblement no voldries anar. L’ofici és la condició sine qua non per assolir la llibertat creadora”. I l’artista encara hi afegia: “Domini de l’ofici no s’ha de confondre amb habilitat o facilitat per fer les coses, que tan sovint mena a una obra superficial. Significa la capacitació professional, de caràcter artesà, per arribar on volies. Sense això, has de cedir massa terreny a un mal succedani de la llibertat creadora, que és la improvisació”.
Rosalía, amb el supertreball que és Lux, exemplifica exactament aquesta idea. La seva formació clàssica –i també diversa– no és una anècdota biogràfica, és una eina central de la seva llibertat creadora. Coneix la tradició i la respecta, molt conscient que ningú no comença de zero. I és amb aquest coneixement que pot convertir els asos que té a la mà en comodins per utilitzar allà on vol, allà on els necessita. Cada decisió creativa, cada desviació, cada trencament té un fonament sòlid, perquè hi ha una artesania que el sosté.
És per això que la qüestió no és si el lloc d’arribada és impecable o si podria haver estat millor. El que importa és que l’artista avança pel camí que vol, no pel que li imposen el mercat, la inèrcia, la por o les pròpies limitacions. I des d’aquí és on, més sovint que no, s’hi troba la genialitat.
