OPINIÓ

Les paraules de les filles de Mayab

Aquesta setmana han estat a Mallorca Lolita Chávez Ixcaqui (Guatemala) i Dalila Ely Arqueta del Cid (Hondures), dues reconegudes defensores del territori i recursos dels seus països. Actualment resideixen a l'estat espanyol sota un programa de protecció, arrancades del seu país d'origen, deixant fills, comunitats i lluites d'un dia per l'altre per salvar la seva vida. Gràcies a l'Oficina de Cooperació al Desenvolupament i Solidaritat i amb la col·laboració de la Iniciativa Mesoamericana de Defensoras i JASS, el passat divendres, en el marc del Dia de la lluita contra la violència de gènere (#25N) i de la campanya de l'OCDS 'Defensam les dones defensores de drets' (#JuntesEnsProtegim), varen realitzar un taller per donar a conèixer la situació de les dones defensores del territori a Guatemala i Hondures, així com les alternatives que s’ofereixen per situar la vida en el centre a escala local i global (aquesta talment era la proposta del taller).

No hi vaig poder ser, però m'ha arribat el que s'hi va viure per companyes que sí que varen tenir-ne la possibilitat. Al matí, però, varen acostar-se -acompanyades per l'estimada Marusia López- al GOB per conèixer les lluites d'aquí. Ens posàrem davant el mapa de conflictes territorials; elles també mapegen el territori amb els conflictes, però també situen sobre el mapa totes les comunitats organitzades per la lluita en defensa del territori, i també de les victòries que van aconseguint. "Nosotros siempre estamos mapeando, y sabemos que 'ellos' también nos mapean a nosotras!", deia Lolita amb una forta rialla.

Parlàrem dels tipus de conflictes i vàrem parlar de com va néixer i s'ha desenvolupat aquí la lluita ecologista -de la mà generalment de gent formada i benestant que es pot permetre tenir temps per preocupar-se de l'entorn, en una caracterització molt simplista, però crec que evident- i com allà, a les seves comunitats, els ve d'arrel. Comentàrem les immenses i infinites diferències entre els contextos, les circumstàncies i les realitats. Dalila deia: "Aquí piden permiso para las manifestaciones y si les dicen que no, no la hacen!", ho deia quasi escandalitzada. Per ella això era un símbol del nivell de normalització de la repressió que tenim aquí. L'estructura està molt més legislada i la repressió, institucionalitzada i normalitzada, i nosaltres en som molt obedients. Per contra, elles esmentaven la rebel·lia que les caracteritza i defineix. Allà no compten ni amb les estructures de l'estat ni les que se suposa que les haurien de protegir; allà s'organitzen des de les comunitats, des de la seva consciència d'oprimides i d'arrelament a la terra, des de la força i legitimitat que els dona la saviesa acumulada de les seves ancestres, contra el poder en forma transnacionals extractives, govern i policia.

Na Lolita ens deia: "No me miren como una indígena, mírenme como una defensora sabia!". Sap prou bé que no són elles que han d'aprendre de nosaltres, ai las, quina supèrbia la de l'Europa racista, "rica", la que engendra les estructures neoliberals que continuen colonitzant i explotant els seus territoris! No! Som nosaltres que hem d'aprendre d'elles. Dels seus valors, del seu arrelament, del seu coratge, de la seva organització, de les històries personals que sostenen aquestes lluites, de les xarxes comunitàries i interterritorials amb les quals es protegeixen i es defensen, no només a elles sinó el seu cos-territori -que per elles és tot u-, constantment agredit per múltiples flancs. Però sobretot del que hauríem d'aprendre més és de la seva dignitat. Si alguna cosa impressiona d'elles, a part del seu immens somriure, és la seva dignitat rebel. La que les manté fermes i presents amb les lluites dels seus pobles, encara estant aquí, la que ens interpel·la a qüestionar-nos des dels nostres privilegis, la que identifica clarament el poder opressor, l'assenyala i el combat, la que les fa orgulloses de la seva història i les seves ancestres, la que les situa amb força perquè saben que hi ha una altra manera de viure al marge de la cultura, l'economia i les polítiques de les societats capitalistes, on nosaltres ens sentim apressades mentre que elles se'n senten fora, afectades, però fora. Lliures. Per nosaltres des de dins, tot són confusions, ambigüitats, indeterminacions. Algunes, moltes, ho assenyalam, però encara no sabem com, aquí, es pot construir una vida al marge, una alternativa, una societat postcol·lapse capitalista. Elles sí. No l'han de construir, la tenen. La mantenen de fet, l'han poguda conservar tot i les ingerències violentes que pateixen, és el seu món, des d'on treuen tota la seva força. Una força que transmeten i que és difícil, molt difícil almenys per mi, de poder-se explicar en paraules. Com a dones, però, la copsam des de la intuïció que ens és pròpia, des del sentir del que no ens hem desconnectat del tot a força de lluita contra nosaltres mateixes i contra l'imposat en una societat que ens desconnecta per sistema, ens aliena. Ens cal avançar des de l'exercici de consciència més absolut i de revisió constant, qüestionant-ho tot permanentment sense abaixar la guàrdia com a forma de resistència. Les seves paraules, les paraules de les filles de Mayab, n'han estat una gran oportunitat.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF