21/12/2021

La paradoxa francesa

3 min
Valérie Pécresse, candidata del partit dretà Els Republicans a les eleccions presidencials franceses de 2022.

1. Moviment de terres. Des que Valérie Pécresse va guanyar les primàries dels Republicans les expectatives de les eleccions presidencials franceses han canviat. Fa un mes la reelecció d’Emmanuel Macron semblava cosa feta. Ara ja no és tan evident. I les enquestes donen opcions a Pécresse a la segona volta. Veurem el recorregut d’aquest primer impacte, però certament el guió ha canviat. I si bé la candidata conservadora pot ser la beneficiada per aquest canvi, no és ella l'única que l'ha causat.

El moviment de terres ha coincidit també amb l’anunci de la candidatura d’Éric Zemmour , que ha entrat directament en el terreny electoral del Front Nacional. Fruit d’una llarga construcció mediàtica, amb la complicitat activa del grup Vivendi, Zemmour ha portat la radicalització fins a l’extrem apostant per l’assimilacionisme –fins a forçar els ciutadans a renunciar a la cultura d’origen, amb iniciatives tan ridícules com obligar els pares a posar noms francesos tradicionals als fills–, per la lluita contra la immigració i per l’hegemonia absoluta del poder executiu sobre el legislatiu i el judicial. És a dir, un retorn al feixisme a la francesa, quan es dona la circumstància que Marine Le Pen porta anys –de fet des de les darreres eleccions– edulcorant la seva imatge amb l’aposta per Europa, alguns senyals cap al feminisme i menys bel·ligerància verbal.

La conseqüència de tot plegat és que Zemmour divideix l’electorat de l’extrema dreta i obre la porta a Valérie Pécresse perquè es pugui enfrontar a Macron a la segona volta. ¿Estem davant l’enèsim episodi de la psicopatologia de les petites diferències que ha fet sempre tant mal a l’extrema esquerra, víctima de les seves divisions, aquest cop traslladada a l’extrema dreta?, o, com insinuen els amants de les teories conspiratives, ¿estem davant d’una maniobra per evitar que Le Pen estigui a la segona volta i per donar via lliure a la dreta tradicional? Tinc per principi desconfiar sempre de les versions conspiratives i creure més en les gens sofisticades misèries humanes, l’ambició personal, els ressentiments, les vanitats, les gelosies i tants altres mecanismes d’obturació de les vies de la raó pràctica.

En qualsevol cas, comença el semestre de presidència europea de França i Macron comptava fer-ne el motor de la campanya electoral, per arribar al 10 de abril, data de la primera volta, en plena expansió de la imatge institucional que tant cuida. Serà suficient? A Macron li anava com l’anell al dit el to bel·ligerant de l’extrema dreta. Le Pen era una adversària amb cartes molt marcades, Pécresse pot ser una rival. I, per tant, molt més difícil de presentar com una amenaça.

2. Prova d’estrès. Amb el partit socialista desaparegut i l’esquerra feta miques, el duel amb Le Pen no hauria estat una festa per a Macron, perquè segurament el desistiment republicà no hauria resultat tan massiu com altres vegades i perquè el president porta una càrrega important de desgast, però la presidència semblava assegurada. Ara és diferent: si Zemmour no s’enfonsa i Pécresse manté el cap, a la segona volta la candidata de la dreta té garantida una part molt gran del vot de l’extrema dreta (furiosa amb Macron) al mateix temps que pot recuperar vot liberal conservador que no se sent còmode amb el personalisme de Macron. A això hi afegim que, sense l’amenaça directa de l’extrema dreta, l’esquerra se sentirà poc motivada a sortir a ajudar un candidat que va trencar el vell sistema de partits, intentant posar un peu a cada banda però inclinant-se cada cop més cap al costat dret. I, tanmateix, la que sí que hauria de donar una explicació és l’esquerra, que, dividida en una dotzena de noms (més que de grups), ni troba lloc ni sembla conèixer el camí per trobar-lo.

Res defineix millor un règim que el seu sistema electoral. El sistema majoritari a dues voltes de la V República viurà aquesta vegada una interessant prova d’estrès. I l’experiment passa per Macron, l’home que va voler crear un espai inèdit a la V República: ni dretes, ni esquerres.

stats