OPINIÓ
Opinió 10/04/2020

Pandèmia, democràcia, demagògia

3 min

Professor de la UIBLes tres paraules que donen títol a aquest article es diferencien en el seu significat, però comparteixen una arrel comuna: el demos, el poble; aquell vell tossut de Martí i Pol. La pandèmia és la malaltia que afecta tot el poble; la democràcia, segons Aristòtil i les convencions actuals, el millor sistema de govern possible; la demagògia, la degradació de la democràcia per aconseguir el poder amb estratègies com la por i la propaganda.

Les tres es retroalimenten en aquest temps d’incertitud, i del resultat de l’estira-i-arronsa entre les tres en sortirem més forts o més afeblits com a demos: tant des del punt de vista sanitari com social. A la teoria, inclosa la literatura i el cinema que prefiguren la realitat més del que ens pensam, podem trobar pistes per mirar d’explicar aquest temps estrany que ens ha tocat viure, en el qual, per cert, fa sols un mes ningú (ni polític, ni expert, ni tertulià) no hauria estat capaç de predir la magnitud de la distòpia. L’aldea global de McLuhan, la societat del risc d’Ulrick Beck, el fet social total de Marcel Mauss, la pesta de Camus, el “gran germà” d’Orwell, la biopolítica de Foucault, la necropolítica de Mbembe... podem fer-ho confluir tot per comprendre el que està passant i com s’està gestionant, però hem d’admetre que no tenim ni una sola certesa sobre quins seran els escenaris postcrisi ni en quin sentit es decantarà la balança. La història no és, que deia Paulo Freire: la història està essent.

D’entrada hem de ser conscients, com diu Boaventura de Sousa, que mentre la dominació estigui unida i la resistència, per contra, fragmentada, ho tenim difícil perquè tot faci un tomb amb relació al que hi havia, sobretot si volem, a més, que el canvi sigui global. És cert, no obstant això, que la pandèmia intensifica les contradiccions d’un sistema capitalista que ja fa estona que requereix dosis creixents d’autoritarisme per mantenir la seva lògica extractivista –i d’aquí els retrocessos en molts sistemes democràtics–. Però sobretot, la contradicció entre viure en una societat “avançada” i amb tots els adjectius justificatius que “evoluciona favorablement” (de la informació, de les comunicacions, del progrés cientificotecnològic...), però és incapaç de veure venir una amenaça d’aquesta magnitud, i sobretot: no és capaç de posar tots els recursos disponibles a l’objectiu d’evitar la mort de tanta gent arreu.

La tensió entre capitalisme i vida és prèvia al coronavirus, potser aparcada en els marges d’una racionalitat capitalista que també és –encara que sigui a estones i contradictòriament– la racionalitat majoritàriament assumida, la de l’individualisme, el guany i la immediatesa. La mateixa tensió s’evidencia en els diferents models de gestió de la pandèmia, entre deixar morir per salvar l’economia o posar-ho tot a disposició per salvar vides, i ja veurem què feim amb l’impacte econòmic de tot plegat. Qüestió de prioritats. La mateixa tensió seguirà després del dia en què s’aixequin el confinament i les mesures d’excepció i s’hagi de gestionar el desolador panorama que ens espera.

Per això, la demagògia fa la seva feina des de ja, sense respectar dols, i a l’extrema dreta li falta temps per cobrir els morts de banderes i desgastar tot el que puguin el govern “social-comunista-separatista”, escampant les mentides i la propaganda amb bots russos si cal, que tot està inventat i per això comparteixen assessors polítics amb Trump, un que té molt clares les prioritats. I Casado de comparsa, com si la responsabilitat de la privatització de les residències i el desmantellament del sistema públic de salut arreu, i especialment a Madrid, on governen fa dècades, no fos seva i els balcons, de cadascú. I sí, tothom fa servir la demagògia, i qui escriu no n’està exempt, però encara creu en la imperfecta i incompleta democràcia, sense histrionismes ni uniformes.

A la d’Aristòtil no tots tenien el privilegi de ser ciutadans per poder decidir; a la democràcia actual decidim a qui votam, però als qui votam han tingut cada vegada més acotat allò que poden decidir, pel decalatge entre un poder financer global i il·limitat i un poder del demos polític, local i limitat... Encara que hagi estat a les males, el coronavirus ens interpel·la més que mai com a ciutadans i ciutadanes globals, orfes, emperò, d’una democràcia global encara per construir, que prioritzi la vida i les cures. Feminisme o barbàrie, si voleu. Aquí també es juga el futur de la UE, servir el demos, o la moneda, més clar aigua.

Poques certeses sobre un futur que de moment anem postergant amb pròrrogues de quinze dies. L’única: que tot dependrà del poble, del demos. I com deia el poeta: “El poble és tothom /el poble és ningú /El poble és tot: /El principi i la fi, /l'amor i l'odi, /la veu i el silenci,/la vida i la mort”.

stats